I ara, els ossos

Ja fa estona que han aparegut diversos intents seriosos d'integrar el cos humà i les tecnologies digitals. I no estic parlant dels intents que van en la direcció de convertir-nos directament en cyborgs, un nom agafat de la ciència-ficció i que és emprat per referir-se a aquesta casta d'éssers mig humans, mig robots. Tampoc no estic parlant de tots aquests altres que tracten de recuperar funcions perdudes, com la construcció de retines artificials o la restauració de la comunicació entre cervell i extremitats, perdudes per mor de lesions que han trencat les comunicacions nervioses naturals. Per contra, estic parlant de coses més simples, però, fins a un cert punt, més regiradores, precisament per la seva simplicitat, com per exemple els intents "que ja tenen més de deu anys d'antiguitat" de fer servir les propietats conductores de l'electricitat de la pell humana com a suport físic d'una xarxa de comunicacions entre diversos aparells dels nostres dies com els mòbils, les agendes electròniques i similars. Aquesta és una història que va començar ben bé per casualitat al MIT, al redós del fracàs inicial d'un projecte que consistia a recollir amb sensors elèctrics els moviments que fa un violoncel·lista virtuós i emprar la informació així generada per tal que un autòmat reinterpreti exactament les mateixes peces amb els mateixos moviments. Les primeres proves varen ser un fracàs absolut, fins que un estudiant va percebre que el problema era degut al corrent que s'esmunyia per la pell del músic humà. La qual cosa va servir per a dos objectius: el primer, per corregir els errors inicials de l'experiment i, el segon, per obrir la porta al que ara s'anomena xarxes d'àrea personal (o una cosa similar) i que algunes multinacionals "entre elles la japonesa DoCoMo" intenten explotar en la direcció que els esmentava. En aquest mateix ordre d'experiments cal situar els intents d'introduir sensors en el cos humà que facin lectures d'alguns paràmetres de salut, que els transmetin mitjançant comunicació sense fils "ràdio o wi-fi" a l'exterior del cos, on pugui ser monitoritzades i, si n'és el cas, rebre instruccions sobre actuacions concretes "alliberar medicines o similars" si les lectures així ho recomanen. Aquesta és una línia que s'ha trobat amb entrebancs vinculats a la saturació de l'espectre: d'altres xarxes wi-fi o senyals de ràdio, que poden interferir als senyals originals i convertir-se en un perill més que en un remei. Doncs bé, a tots aquests esforços i precisament per vèncer les dificultats inherents als senyals de ràdio o als de wi-fi, uns investigadors americans de la Rice University s'han despenjat amb un altre projecte consistent a fer servir la capacitat que té l'esquelet humà per transmetre sons, i emprar aquesta propietat per fer-lo servir com el suport físic d'una xarxa de dades, que seria molt més segura, fiable i lliure d'interferències que qualsevol de les altres estudiades fins aquí. De fet era sabuda aquesta característica dels ossos i és emprada per comprovar com s'han recuperat després d'una fractura o en els implants coclears que serveixen per retornar l'oïda a sords. Els investigadors americans han comprovat la bondat de les capacitats de transmissió de dades de l'esquelet humà i això els ha donat peu per a seguir amb les seves recerques. Han comprovat que llocs on acostumem a portar els aparells electrònics, com el canell "on duim els rellotges" o amb la part del darrere dels mòbils enganxats al cinturó, o darrere les orelles on ens posem els auriculars, són particularment bons receptors i bons transmissors de senyals acústics que codifiquin informació digital, zeros i uns. I això malgrat l'aparent dificultat de l'estructura de l'esquelet, formada per múltiples ossos connectats a través d'articulacions no òssies. Diuen aquests investigadors que les aplicacions mèdiques són més segures "i viables" emprant l'esquelet com a suport físic de la corresponent xarxa de comunicacions que les estudiades fins ara, atès que totes les dades serien transmeses i rebudes a l'interior del cos humà amb contacte físic, la qual cosa evitaria les possibles interferències exteriors inherents a les de les xarxes sense fils o les basades en la pell humana. No seré jo qui digui el contrari, però posaria messions que d'aquí a no gaire algú trobarà seriosos emperons a aquesta troballa, evidentment serà perquè aquest altre ha trobat una solució encara millor que les anteriors. I és que el progrés, ens agradi o no, va així. De vegades, com molt bé explica la vella dita, es tracta de trobar ossos en el lleu. D'això sembla que anava justament la cosa avui.