Entre el 5 i el 10 de juny de 1967 va tenir lloc la Guerra dels
Sis Dies, una contundent humiliació militar infligida per l'exèrcit
israelià a les tropes d'Egipte, Síria i Jordània. El passeig
victoriós va acabar amb l'ocupació, per part d'Israel, de la
Península del Sinaí (posteriorment retornada a Egipte), els Alts
del Golan (encara reclamats per Síria), la franja de Gaza,
Cisjordània i Jerusalem Oriental. Es compleixen, per tant, quaranta
anys d'ocupació i de repressió militar per als palestins de Gaza,
Cisjordània i Jerusalem Est.
El quarantè aniversari de la Guerra dels Sis Dies hauria de
servir com a ocasió per recordar que l'ocupació dels territoris
palestins és l'origen i la causa principal d'aquest conflicte
enverinat i crònic, que no té sortida justa i pacífica sense el
final de l'ocupació i la creació d'un estat palestí independent i
viable. És convenient aprofitar la data per recuperar algunes dades
bàsiques, imprescindibles a l'hora de calibrar la injustícia
històrica que pateix el poble palestí. No podem oblidar que el que
actualment són els territoris ocupats (Cisjordània i Gaza), que han
de constituir el futur estat palestí preconitzat per tots els plans
de pau, representen només el 22% de la Palestina històrica, i menys
de la meitat de l'estat àrab previst pel Pla de Partició amb què
Nacions Unides va voler crear l'estat d'Israel l'any 1947. La
creació d'un Estat palestí sobre aquest terreny minvat (premissa
acceptada fins i tot per Hamàs, encara que de forma poc declarada)
suposa partir d'una immensa renúncia històrica. I tampoc no convé
oblidar la política de l'Estat d'Israel als territoris ocupats:
creació de colònies, operacions militars de repressió, annexió de
terres palestines, construcció del Mur, fragmentació del territori
palestí, etc. El mínim que se'n pot dir és que ha estat
manifestament contrària a la legalitat internacional i, sobretot,
destructora de qualsevol possibilitat d'avançar cap a la pau.
El juny de 2007, el conflicte d'Israel / Palestina, naufragades
totes les iniciatives de pau, continua essent una espiral de sang i
de fonamentalismes. La societat israeliana s'oblida els seus greus
problemes de vertebració nacional gràcies a l'obsessió per la
resposta militar, mentre que la societat palestina se situa al
caire de l'enfrontament civil. La situació humanitària per als
palestins és catastròfica: l'ocupació militar israeliana ha ofegat
l'activitat i ha creat una depressió econòmica que es tradueix en
xifres escandaloses de desocupació, misèria extrema o
desnutrició.
Per fer possible la sortida al conflicte són necessaris el
diàleg i la voluntat política. S'ha d'apel·lar al seny de totes les
parts, i s'ha de rebutjar qualsevol utilització de la violència. El
que no s'ha de fer, però, és presentar com una topada irresoluble
de religions, o com un conflicte simètric entre enemics
irreconciliables per naturalesa, el que és bàsicament un conflicte
d'ocupació. Molt menys encara, se l'ha de presentar com un
enfrontament entre un estat democràtic i el terrorisme: un estat
ocupant no és un estat democràtic. La societat internacional ho
hauria de tenir clar: per acabar amb un conflicte que se situa al
cor geogràfic i simbòlic de la topada global entre Occident i
l'Islam, la prioritat és restablir la legalitat: posar fi a
l'ocupació. A partir d'aquí, es parla d'altres coses. Amb quaranta
anys d'ocupació n'hi ha prou.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.