Entre el 5 i el 10 de juny de 1967 va tenir lloc la Guerra dels Sis Dies, una contundent humiliació militar infligida per l'exèrcit israelià a les tropes d'Egipte, Síria i Jordània. El passeig victoriós va acabar amb l'ocupació, per part d'Israel, de la Península del Sinaí (posteriorment retornada a Egipte), els Alts del Golan (encara reclamats per Síria), la franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental. Es compleixen, per tant, quaranta anys d'ocupació i de repressió militar per als palestins de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est.
El quarantè aniversari de la Guerra dels Sis Dies hauria de servir com a ocasió per recordar que l'ocupació dels territoris palestins és l'origen i la causa principal d'aquest conflicte enverinat i crònic, que no té sortida justa i pacífica sense el final de l'ocupació i la creació d'un estat palestí independent i viable. És convenient aprofitar la data per recuperar algunes dades bàsiques, imprescindibles a l'hora de calibrar la injustícia històrica que pateix el poble palestí. No podem oblidar que el que actualment són els territoris ocupats (Cisjordània i Gaza), que han de constituir el futur estat palestí preconitzat per tots els plans de pau, representen només el 22% de la Palestina històrica, i menys de la meitat de l'estat àrab previst pel Pla de Partició amb què Nacions Unides va voler crear l'estat d'Israel l'any 1947. La creació d'un Estat palestí sobre aquest terreny minvat (premissa acceptada fins i tot per Hamàs, encara que de forma poc declarada) suposa partir d'una immensa renúncia històrica. I tampoc no convé oblidar la política de l'Estat d'Israel als territoris ocupats: creació de colònies, operacions militars de repressió, annexió de terres palestines, construcció del Mur, fragmentació del territori palestí, etc. El mínim que se'n pot dir és que ha estat manifestament contrària a la legalitat internacional i, sobretot, destructora de qualsevol possibilitat d'avançar cap a la pau.
El juny de 2007, el conflicte d'Israel / Palestina, naufragades totes les iniciatives de pau, continua essent una espiral de sang i de fonamentalismes. La societat israeliana s'oblida els seus greus problemes de vertebració nacional gràcies a l'obsessió per la resposta militar, mentre que la societat palestina se situa al caire de l'enfrontament civil. La situació humanitària per als palestins és catastròfica: l'ocupació militar israeliana ha ofegat l'activitat i ha creat una depressió econòmica que es tradueix en xifres escandaloses de desocupació, misèria extrema o desnutrició.
Per fer possible la sortida al conflicte són necessaris el diàleg i la voluntat política. S'ha d'apel·lar al seny de totes les parts, i s'ha de rebutjar qualsevol utilització de la violència. El que no s'ha de fer, però, és presentar com una topada irresoluble de religions, o com un conflicte simètric entre enemics irreconciliables per naturalesa, el que és bàsicament un conflicte d'ocupació. Molt menys encara, se l'ha de presentar com un enfrontament entre un estat democràtic i el terrorisme: un estat ocupant no és un estat democràtic. La societat internacional ho hauria de tenir clar: per acabar amb un conflicte que se situa al cor geogràfic i simbòlic de la topada global entre Occident i l'Islam, la prioritat és restablir la legalitat: posar fi a l'ocupació. A partir d'aquí, es parla d'altres coses. Amb quaranta anys d'ocupació n'hi ha prou.
