algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.71°
17°

Adéu a un batle

Dissabte que ve, Antoni Pascual clausurarà una etapa d'anys al front de l'Ajuntament d'Ariany. Va ser un dels motors de la independència municipal del poble, i n'ha estat batle fins ara, en què ha decidit no presentar-se a la reelecció. El partit amb el qual s'ha presentat a les anteriors convocatòries, UM, també ha guanyat les eleccions, de manera que es pot esperar, en bona lògica, una política municipal del color d'allò que, segons Borges, és «igual y un poco distinto». Què s'ha sabut d'Ariany aquests darrers anys? No gaire cosa. S'ha parlat molt d'autopistes, d'Andratx, de Calvià, de Palma, de ses Salines, de Santa Margalida, etc. Ariany ha viscut envoltat en un silenci i una discreció que defineixen una manera de ser i una manera de governar el poble. En una Mallorca on hi ha tanta de gent que vol deixar de ser mallorquina i tants de polítics que la volen girar de cap per avall -no els agrada gens com és-, hi ha hagut alguns pobles que han mantengut adequadament els valors i no han confús el progrés amb la construcció, la modernitat amb l'augment del cens, la riquesa amb l'ostentació. Ariany no ha caigut en les grans temptacions en què de vegades s'aneguen els pobles petits amb empreses privades o col·lectives presentades com una projecció de futur. Té una economia molt compensada, no té necessitat d'ampliar el sòl urbà, està raonablement bé d'infrastructures, s'han millorat els serveis de comunicacions, en general les coses es van fent sense precipitacions i sense pauses insuportables. La vida s'hi desenvolupa en uns paràmetres de qualitat molt apreciables. En general, servidor diria que això és l'expressió més humana del progrés, que contraposaria a la barbàrie que emmetzina tants de pobles illencs llançats a l'aventura de créixer. D'aquesta filosofia de govern hi ha gent que n'ha dit apatia, i s'ha apuntat que els pobles que la pateixen estan inexorablement destinats a morir. L'experiència d'Ariany no confirma aquests mals presagis. No és un paradís, no és un lloc exempt de problemes. Però els al·lots pugen amb les mateixes oportunitats que els d'altres pobles, i aquesta seria la pedra angular del present i del futur. D'Antoni Pascual no es pot dir que no hagi comès errors, més per omissió que per acció, però ha encarnat la figura d'aquest batle de poble, cada dia més escàs, que ha entès i fet seu el principi ignacià «en tiempo de tribulación, no hacer mudanza». Es tractava de no espanyar el poble en uns anys en què molts de batles han maltractat els seus pobles fins a fer-los perdre la fesomia, aquesta part de l'ànima sense la qual l'ànima s'exilia. En fi, un adéu a Antoni Pascual i, amb ell, un elogi de tots els batles que han sabut que una cosa no té res que veure amb l'altra.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.