Era creença que un niu d'oronella a la cornisa portava sort. Fins i tot, que deixar set anys seguits el mateix niu era font d'una pedra de santa Llúcia, que ajudava a treure les busques dels ulls. Tothom té els seus signes. Fins i tot els angelets de cornisa, aquests visionaris de butxaques amples i volada curta que volen treure busques dels ulls dels altres i escriuen coverbos de la biga que tenen als seus. Sien on sien, en poques setmanes, seran com han estat sempre: permòdols, o 'premòdols' com diuen pel meu poble i per Ariany en sentit semblant al de faristol. O 'home de bulto'.
Ariany, que es remunta d'alt d'un turó de terra prima, garriga i tanques de figueres de moro al pretalaiòtic de la cova de sa Canova, és el poble més modern de Mallorca. El 29 de juliol de 1982 va obtenir la seva independència de Petra i en fou batle gestor Joan Curient. Però havia estat a un grup de quatre regidors encapçalats per Antoni Pasqual, a qui els arianyers havien encomanat la tasca. Després n'Antoni n'ha estat batle des de 1983 fins ara, que s'ha retirat de la política municipal. Ariany és modern per la seva curta història municipal, però, sobretot, per estar -sense cercar-ne l'etiqueta- en aquests poblacions slow de nou encuny, suaus en el paisatge i proporcionats en el temps i on les oronelles i les rates pinyades encara omplen les albades i els horabaixes d'estiu -tot un símptoma de qualitat de vida, com els nins, els vells i cans pel carrer, o les madones a comprar amb senalleta... La gent del Pla, retratada amb càmera per un Climent i amb el segrest de la seva parla per un altre Picornell l'altre dia a aquest diari, fa sentències gens pretensioses, però contundents. I Antoni Pasqual, un arianyer que fa vasa, s'ha acomiadat amb una de ben planera: «els pobles que avui construeixen tant, d'aquí a vint anys ploraran».
Aquesta nova construcció ràpida i de superfícies dures que s'imposa no deixa espai ni temps per a les oronelles. Hi ha pobles tan desgraciats que queden sense oronelles. Omplen els carrers de cotxes i ja no són els menestrals que treuen el banc a la fresca, sinó autocars enormes per carrers estrets i camions formigoneres que ocupen asfalt i voravies i trepitgen tot alè de vida. Tan professionals hem esdevingut que no s'agrana la carrera i, potser, també deixem això de l'amor als professionals de l'assumpte. Tan urbanament asèptics hem tornat que no fem ni moscards per a les oronelles. Tan mal de trobar són els nius d'oronella als pobles, com les tatxes dels enfilolls de pebres a les façanes de sa Cabaneta i Pòrtol. La dita, vista d'una altra manera: la caga més un bou, que cent oronelles. I tots els pobles, ni que ho vulguin, poden ser Ciutat. I n'hi ha massa de candidats que envesteixen els pactes i el càrrec com bous. Queden un grapat de dies per tenir nous batles i hi ha mal de ventre en els cercles polititzats, però els més vells, que la saben llarga, s'entretenen amb les oronelles que gisquen i fan espectaculars cucaveles per agafar un moscard. De fet, els hi va la vida. No una paga, com als 'premòdols', que en fan més.
La cultura política predemocràtica deia que no hi havia caviar i xampany francès per a tothom, però els indiani metropolitani que assaltaren les fetes dels rics aprengueren el gust de tastar-lo. La veritat, no n'hi havia per tant.
