Analitzant fredament la posició d'UM sobre amb qui pactarà es veu amb claredat que només té un camí: arribar a acords estables, coherents i sòlids amb el PSIB-PSOE i, per extensió, amb la resta de l'esquerra. Pactar amb el PP de Jaume Matas és un absurd, una quimera, un doi. Per tres motius. El primer és estrictament polític: UM no pot pactar amb el PP perquè aquest partit i els seus mitjans de comunicació afins han atacat obsessivament el centre nacionalista durant anys cercant el seu extermini quan, tèoricament, eren els seus aliats. Si no respectaren aquell pacte i es dedicaren a l'anihilament del soci, amb especial odi envers la seva presidenta, Maria Antònia Munar, qui es pot fiar d'ells ara? La ràbia pepera arribà al seu màxim grau de paroxisme els dies anteriors a la jornada electoral, amb furioses envestides per part de la videpresidenta Rosa Estaràs i del portaveu Joan Flaquer. Ambdós baixaren al terreny de la indignitat per fer fora UM de les institucions. Es pot pactar amb aquesta gent?
El segon motiu és econòmic: Matas deixa l'autonomia balear endeutada fins a les celles. No és que no hi hagi un cèntim, és que no queda un palm per hipotecar. Per tal de perpetuar-se en el poder i assolir una llunàtica majoria absoluta que no ha arribat, Matas s'ha gastat el que no hi ha en els escrits. Esglaia pensar què s'hi trobarà el nou Govern quan aixequi les estores. Per mirar el futur amb optimisme UM ha de pensar que només el suport del Govern Zapatero permetrà redreçar la nau pública i eixugar deute, com també desenvolupar el Règim Especial i dotar convenientment la reforma de l'Estatut amb finançament a bastament. Amb Matas aferrat a la cadira només ens espera la dura i asfixiant bancarrota.
El tercer motiu és institucional: qualcú s'imagina una autonomia de quatre illes, tres d'elles governades per l'esquerra i la major, la que ha de donar exemple, convertida en un frit i bullit conduït per un partit de dretes que intenta engolir el seu aliat de centre nacionalista mentre dóna ales a l'extrema dreta neofeixista? Si aquest tètric marc mallorquí es reproduís l'autonomia es podria enfonsar. Pactar amb l'esquerra és un acte de responsabilitat institucional.
I per últim un humil consell a Maria Antònia Munar: ara Matas no és de fiar. Ja sabem que li promet el que ella vulgui si el manté a ell de president. Matas està disposat a posar els calçons damunt la taula. Però atès el grau d'endeutament de l'autonomia i vists els antecedents d'atacs polítics, l'únic que li pot posar Matas damunt la taula és roba de marca falsificada que ara mateix no val dos duros.
