Aquesta idea del pacte PP-PSOE, que els enemics d'UM fan circular, és la penúltima demostració que l'objectiu primer és la desaparició d'aquesta encruia que impedeix a la dreta (extrema) d'obediència estatal aconseguir les majories absolutes que voldria. Cert que no tots els que sospiren per la desaparició del partit frontissa són adeptes al PP. També n'hi ha d'esquerres que s'estimarien més patir majories absolutes conservadores que haver de pasterejar cada quatre anys amb qui té la torna que manca a l'esquerra per assolir la majoria. Amb independència de les estimes personals pels caps visibles de la formació dita nacionalista i del grau d'identificació amb el seu ideari, l'existència de qualsevol partit que dificulti les majories absolutes, en aquesta terra de miopia política, ha de ser benvinguda. Ho són els partits a l'esquerra del PSIB, que poden actuar com la consciència d'aquest quan governa, i ho és UM, que més o menys fa el mateix quan governa amb el PP.

l l l
Entenc que l'ideal haurien de ser pactes proporcionats a la representativitat de cadascú, lleials amb els partits que encapçalin les coalicions i capaços de consensuar actuacions. Però la nostra societat dista molt de ser ideal i, en el país dels comissionistes, dels especuladors i dels estraperlistes, demanar que s'actuï segons codis ètics és demanar massa. Seria fantàstic que s'iniciàs una regeneració ètica des del poder amb tendència a acabar amb la preeminència dels «avantatgistes». Siguin aquests propietaris de sòl, magatzemistes de béns necessaris, exclusivistes de la moral que fan xantatge amb els fidels, partits minoritaris imprescindibles per assolir governs, catedràtics que impedeixen l'accés a qui els pot fer competència o directius de mitjans de comunicació públics abocats a assedegar l'ego d'aquells que els anomenen. Aquí, els que van amb un codi ètic pel davant són una minoria titllada sovint d'excèntrics, en el millor dels casos. I ara, quan apareix el discurs d'un gran pacte PP-PSOE per acabar amb les excessives demandes d'UM, es fa difícil escatir de quines boques surt: si dels ètics i coherents, aquells que ja criticaren el primer govern Antich perquè intentà fer virtut de consens de l'entrega desproporcionada de quotes de poder als uemites, o dels que exigeixen el ritual suïcidi del PSIB per a major glòria dels seus, el PP.

l l l
Potser no és tard per col·locar cadascú en el seu lloc; és a dir: en el que els han atorgat les urnes, però s'hauria de fer enrere moltes de les passes fetes les darreres legislatures. Perquè pensar en la fórmula «programa, programa», que va fer famosa el senyor Anguita com a resum d'un principi on es debaten les idees i no les cadires, és obviar que partits com UM actuen com els restaurants dits de mercat: que a diari refan la carta segons troben el mercat. Actuen així, ho reconeixen i no enganyen. És el seu avantatge a l'hora de negociar i cap dels seus votants els retraurà més traïdoria que les produïdes per antipaties personals.