Bartomeu Fiol

Giorgio Morandi, pintor abstret

Bartomeu Fiol18/05/07 0:00

S'ha dit que la pintura de Morandi és un fenomen aïllat dins l'art del segle XX, a despit del seu reconeixement del mestratge de Cezanne i del seu respecte pels grans noms de Picasso, Braque i Klee, i malgrat les seves innegables concomitàncies amb una sèrie de pintors italians de l'època, «futuristes» com Gino Severini i Giacomo Balla, «metafísics» com Carrà i De Chirico, i altres, amb tots els quals comparteix un cert aire de família i una finezza molt d'aquella època, molt de la primera meitat deNovecento. Tanmateix, com va assenyalar el crític Cesare Brandi: «Que Morandi es destaqués nítidament de molts dels seus contemporanis, això ha estat entès lentament i a còpia de molts d'anys». Perquè Morandi no ha estat mai cap revolucionari avantguardista, ni ha tengut res de bohemi. De fet, no crec que hagi escandalitzat mai ningú. Ni ha format part de cap grup delerós de fer-se l'article. I si ha arribat a l'abstracció, ho ha fet justament des de la figuració. Fins al punt d'arribar a dir que no hi ha res que sigui més surrealista ni més abstracte que la realitat. Afirmació que es justifica perquè Morandi considerava, ben justament, que allò que veim o veiem no és mai la realitat absoluta -totalment independent de qui la contempla- sinó «creacions o invencions de l'artista», imatges concebudes per la seva sensibilitat, sempre que sigui capaç de superar o fer desaparèixer aquells clixés convencionals que sovint s'interposen entre ell i les coses, com va declarar a The Voice of America el 1957. És a dir, l'artista no és mai un mer reproductor, l'artista ens brinda realment i efectivament sols allò que abans ha fet seu, allò que abstreu de la realitat. En aquest sentit, tots els artistes podrien esser considerats «abstractes», si no fos que canvia prou d'un a l'altre el paper que volen donar a la representació i, d'altra banda, la capacitat de refinar i organitzar el material rebut pels sentits canvia molt, també, d'un artista a l'altre. I, de més a més, no tots es deixen influir igualment pel que està de moda, pel que hom considera que és culturalment correcte. En definitiva, el grau de llibertat i rigor personal compta molt -és decisiu- pel resultat final.

En el cas de Morandi, és ben igual que aquest partesqui d'un conjunt de botelles i capses (desproveïdes de tota etiqueta i, eventualment, amb una capa de pintura mat que les cobreix, com per reforçar l'efecte de la pols), gerros i altres estris casolans -en tenia tota una col·lecció a la qual va esser fidel tota la vida, utilitzant-los com a models una i altra vegada, agrupats amb petites variacions-, o que se situï davant algun paisatge de les proximitats de Bolònia, davant el pati de la casa de pisos de la via Fondazza, on vivia amb les seves tres germanes (del quacortile, sols al museu bolonyès dedicat a la seva obra, en el Palazzo d'Accursio, a la imponent Piazza Maggiore, en podem admirar cinc olis i una aquarel·la), partesqui doncs des d'uns pocs objectes humils, col·locats damunt la taula, o d'un paisatge proper campestre o urbà -repetesc-, el que de veritat compta és el procés de la seva visió, que prescindeix de tot detallisme, cercant la construcció o composició del quadre no en base del dibuix d'unes línies sinó del joc eficaç de grans masses de color suaus, més aviat uniformes. De fet les seves pinzellades no són mai pinzelladetes, no tenen res que veure amb aquelles que eren un mitjà essencial pels impressionistes -o per un Van Gogh. En efecte, són unes pinzellades que s'allarguen i giren, com indecises, sense cap preocupació pel seu aspecte de conjunt, com si l'única preocupació fos omplir una determinada zona del quadre i no tingués cap importància la netedat o la manca de netedat de l'aspecte. En definitiva, el que realment importa és la concepció, no la representació ni l'ordre o el desordre de la matèria. El que importa és la subtilitat de la llum sempre canviant, de natura morta en natura morta, de paisatge en paisatge, el que no sols permet ans també convida -especialment en les seves natures mortes- la utilització, una i altra vegada, del mateix pretext. Morandi, així, s'abstreu i acaba fent abstracció de moltes coses. Amb un rigor i una seriositat exemplars. Amb un art punyent.