Ha passat molt desapercebut el fet que, el passat mes d'abril, la República de Madagascar hagi adoptat l'idioma anglès com a llengua oficial juntament amb el francès i el malgaix. Aquest fet il·lustra ben clarament el triomf gairebé total de l'anglès arreu del món, ja que es produeix precisament en l'àmbit més gelós per a les llengües nacionals, com és la declaració de llengua oficial amb caràcter territorial i, a sobre, en un país tradicionalment francòfon. S'ha de recordar que el francès ha intentat durant molt de temps retenir el paper de gran llengua internacional que va assolir en el segle XVIII i que justament Àfrica ha estat un dels darrers bastions de la francofonia. Encara el 1966, Pierre Burney, especialista en història de les llengües, considerava que «la meitat d'Àfrica tendeix a esdevenir una regió de llengua i cultura franceses» i que en els congressos d'escriptors de l'Àfrica Negra celebrats a París (1956) i Roma (1959), l'ús del francès havia predominat de forma aclaparadora.
En les antípodes d'aquest pensament, l'actual president de Madagascar, Marc Ravalomanana, elegit el 2001, considera imprescindible incorporar la gran illa de l'oceà Índic al món de l'anglofonia. Aquest polític i empresari és un producte de les esglésies protestants procedents del nord d'Europa, que proliferen a Madagascar des dels anys vuitanta. Així, parla prou bé l'anglès, però es desfà malament en francès, la llengua de la cultura i la política des de la darreria del segle XIX. D'altra banda, Ravalomanana confon política i religió i vol esborrar el concepte de laïcitat present en la legislació de Madagascar. Segons el president, partidari fervent de la mundialització, el coneixement de l'anglès permetrà diversificar les relacions comercials, en especial amb Sud-àfrica, el pol de desenvolupament més important de l'Índic meridional. A més, Madagascar ja fa part de diverses organitzacions regionals on l'anglès és la llengua oficial, com és el cas de la Comunitat de Desenvolupament de l'Àfrica Austral -SADC- i el Mercat Comú de l'Àfrica Oriental i Austral -COMESA-. Tampoc no es pot obviar el creixement econòmic, en l'Índic septentrional, de l'Índia, on l'anglès juga el paper de llengua de relació i dels sectors més punters de l'economia però no té la categoria de llengua oficial.
De totes maneres, no es tracta del primer, ni probablement del darrer, estat africà que declari oficial la llengua de Shakespeare. A la regió dels Grans Llacs, Rwanda ja fa alguns anys que va incorporar l'anglès al costat del francès, el kinyarwanda i el suahili, i sembla que Burundi seguirà aviat el mateix camí. En canvi, malgrat algunes pressions, la immensa República Democràtica del Congo o Congo Kinshasa, l'antic Congo belga, continua essent un bastió del francès, si bé la constitució del 2005 reconeix com a llengües «nacionals» quatre idiomes africans. En aquest sentit, s'ha de recordar que sota la dominació belga la lengua de Molière era l'idioma de l'alta cultura, l'administració, i els negocis, encara que les llengües africanes foren utilitzades en l'ensenyament primari, fet poc freqüent aleshores. En conjunt, ja són 22 els estats africans que tenen l'anglès com a llengua oficial, entre els quals s'inclouen Nigèria, el país més poblat, i Sud-àfrica, el més ric. Així, i no sols a Àfrica, aquest idioma continua guanyant terreny i predomina en el món com cap altra llengua en el passat. Amb tot, no podem deixar de recordar les paraules del gran orientalista mallorquí resident a Anglaterra, Joan Mascaró Fornés, que en una carta del 1951 adreçada a Francesc de Borja de Moll, explicava que cada vegada hi havia més estudiants estrangers a Gran Bretanya per estudiar l'idioma anglès, però «aquest imperialisme lingüístic no m'agrada: no és un sincer intercanvi de cultura, sinó de propaganda».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.