cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Simone Weil a Londres

Simone Weil va arribar a Londres, des de Nova York, a finals de 1942. La seva pretensió d'integrar-se com a combatent en la resistència no va ser acceptada. Allà, a Londres, les autoritats franceses a l'exili no sabien ben bé què fer amb ella. André Philip, el membre del Comitè Francès d'Alliberament Nacional que treballava amb ella, era un home avançat i culte, li comanava textos diversos amb finalitats pràctiques, però aviat va veure que aquells escrits eren els d'una gran pensadora més que no d'una activista. Mentrestant, Simone Weil escrivia sense parar, amb una escriptura personal característica, uns quaderns que ens han aportat textos d'una bellesa singular. Aquella dona tenia un impuls ètic infatigable i estava absolutament deslligada del joc de la realitat propi dels polítics que es movien en aquell daurat exili londinenc. Abans de deixar-se morir en un sanatori, Weil ens va deixar paraules carregades de profunditat i saviesa.

Una de les coses que més reitera és que l'ànima humana necessita treure arrels i que aquestes arrels sols es troben en la història de la col·lectivitat. «De totes les necessitats de l'ànima humana, cap més vital que el passat» . És a través del llegat de les generacions com ens hem anat modelant. Si un poble es deixa privar del seu passat és un poble mort, un poble colonitzat. Perquè «el passat destruït no es recupera mai». Segons Weil, s'han de preservar les gotes de passat viu que ens puguin quedar, perquè l'oposició entre passat i futur és absurda: «per donar és necessari posseir, i nosaltres no tenim altra vida, altra sàvia, que els tresors heretats del passat i digerits, assimilats, recreats per nosaltres mateixos».

Fa pocs dies, en un article de Guillem Frontera, s'hi plantejava la mateixa qüestió que fa seixanta anys plantejava la pensadora francesa: «Just de recollir la memòria directa i la memòria heretada de les nostres famílies, tot allò que veim tendria un altre sentit, se'ns revelaria la naturalesa sagrada de les coses rebudes, del país, del paisatge, de la parla i de tot allò en què els avantpassats deixaren l'empremta de la seva feina i dels seus somnis».

I en poques coses es concentra millor aquesta sensació d'unitat entre el passat i el present que amb l'obra dels avantpassats en la transformació i aprofitament de la natura. Guillem Frontera s'hi refereix quan escriu que un jove del seu poble li va dir un dia «que estimava molt un tros de terra de la família perquè el seu pare hi havia fet molta de feina». Els camps, els arbres, els marges, els camins de pedra, les cases, ens parlen de la gent que els va fer possibles. Duen l'empremta encara viva dels nostres pares. I és en aquesta mesura que tenen, efectivament, un caràcter sagrat.

Durant anys ens pensàvem que aquesta empremta era tan forta que ningú no la podria esborrar. Ens semblava que hi havia coses que havien penetrat de manera tan profunda en la nostra identitat, a través de la construcció del paisatge humanitzat i la cultura comuna, que ja hi serien per sempre. Ara, i de cada dia més, ens adonam que aquest llegat és un llegat històric, propi d'un moment concret, i que així com va néixer pot desaparèixer.

A vegades pens que la nostra manca de consideració cap al passat col·lectiu té un origen cultural. S'han desenfocat importants valors col·lectius amb una idea del menyspreu cap al passat i cap a tot allò que no respongui a l'especulació i a l'obsessió pels diners fàcils. Per superar aquesta mancança, hauríem de redescobrir el valor de la terra conrada, la història i el treball que hi ha darrere els olivars, els camps de blat i els ametlerars, la profunda saviesa dels constructors de les cases tradicionals i dels margers. I, tot plegat, valorar i estimar més aquest valuós patrimoni. No tant per a guardar-lo intocat com per, a partir d'ell, recrear en una línia de continuïtat el sentit de la nostra història.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.