A vegades tenc la sensació de no saber per on enfilar l'agulla. La perplexitat és com una teranyina viscosa que va enfilant-se pels garrons, genolls amunt, t'anul·la totes les perspectives i esclata els ous de totes les idees no nascudes. M'agradaria poder entendre el món. Saber què passa i no tenir aquesta sensació que som aquí, no en una vall de llàgrimes com m'ensenyaren a costura, sinó en un món instal·lat en la bogeria permanent, on sembla que no hi ha regles, no hi ha normes i que l'única llei que impera és la del més fort, o la del millor assessorat o la de ser client del millor bufet. I per això es necessiten tenir molts de diners. El liberalisme més salvatge. (Però segons quan i segons per què, ja que per tancar els repetidors de TV3 al País Valencià, segons qui, amb l'aprovació tàcita i explícita de segons qui altre, resulta que hi tenen la mà falaguera i no és pecat, en canvi, transvasar l'aigua de l'Ebre, perquè els milers d'habitatges que han fet cap al sud del País Valencià puguin estirar la cadena lliurement cada vegada que una ossamenta moradora fa una deposició micciosa, és ben lícit i no fer-ho, segons aquests corifeus, és un pecat mortalíssim i un atemptat contra les persones, negar el pa i l'aigua,i mai més ben dit).

L'altre dia vaig sentir, no sé a quina cadena ni des de quin organisme judicial, crec que presentaven la memòria judicial de l'any anterior, que el portaveu que donava a conèixer les dades es queixava de la influència de la televisió, dels herois de cel·luloide, tenen sobre les persones i deia que si a tothora per la televisió es llançaven missatges on s'imposva la llei del més fort, on s'exaltava el superjo a qualsevol preu i sense cap mena d'escrúpols, on tot val, no ha d'estranyar que, en aquest context, hagin augmentat els casos judicials. Bé, a vegades la realitat supera la ficció. I no crec que haguem d'excusar-nos en la televisió, ni en els telefilms de sèrie b. A la nostra vida pública, la higiene no és el nostre pa de cada dia; ans al contrari, hi ha massa sovint bosses de pustulències, de pus infecte que desdiu la nostra condició humana, que ensutja el nostre roussonianisme i ens enterra aquella màxima quasi sagrada que diu que la cultura ens farà lliures. Lliures de què? Som esclaus involuntaris de la perplexitat més absoluta i crec que seria molt bo que els poders públics i les persones de rang públic començassin, cadascú a ca seva, a fer una netejada amb Zotal, arreu i fort, i esporgassin arran de soca totes les branques infectades de malícia.

Perplexitat davant el cas Andratx. On tot un conseller d'Interior, per tant responsable, fins allà on les competències li arriben, de l'ordre públic, telefona a un batle per demanar-li si era dilluns i si era al despatx -versió oficial, que put reconsagradament, però és l'oficial. O el presiodent del Consell Cosultiu, un òrgan que teòricament ha de ser un mirall de pulcritud, una patena on no s'enteli mai per la més mínima suspicàcia del dubte, idò tot un president d'aquest màxim òrgan que es veu presumptament implicat en el cas Andratx. Un president que volia plomar-nos, a tots el mallorquins, una sucosa quantitat d'euros, que jo no guanyaré mai en ma vida. Com em puc fiar d'un dictamen del Consultiu fet pel seu president? Puc creure en la immaculadesa d'organismes tècnics que haurien d'estar sempre fora de tota ombra de sospita? Evidentment que no.

I no parlem d'aquesta darrera operació policíaca, dita llampec, i que jo en diria tronada, perquè ha fet retronar els ecos de la perplexitat. Ja sé que em diran que encara no hi ha ningú condemnat, i que per tant hauria de prevaler el principi de presumció d'innocència. D'acord, però estic seguríssim amic lector que ni a tu ni a mi ens han fet cap escorcoll ni interessa un pèsol el nostre disc dur a la fiscalia ja que no som més que nosaltres mateixos, ciutadans d'un món que no entenem, i no som la cèl·lula d'una societat mercantil que evadeix capitals. No calen pel·lícules perquè la gent s'adoni d'allò que impera la llei del més fort, ni de qui té bo vola i qui no en té, rodola. I llavors, com un sarcasme, volen que l'escola sigui l'anima mea redemptora de tots aquests mals. Ja ho val! Quina cultura de l'esforç podem inculcar?