L'illa i la velocitat

Vivim el boom de la velocitat i el de les morts en accidents de trànsit. No és fàcil evitar relacionar els dos booms. La influència de les competicions de velocitat amb aparells mecànics en els conductors, notòriament en un cert tipus de conductor jove, es nota no només en els registres assolits, també en les maneres de menar cotxes i motos. És un estil de conduir, que la resta de ciutadans detectam en un maniobrar extremament brusc, que exterioritza l'obsessió del conductor per anar llimant mil·lèsimes de segon en sigui quina sigui l'operació que fa amb el vehicle. En una descripció precipitada d'aquestes situacions, algú podria parlar de la voluntat de no «perdre» temps, fins i tot de «guanyar» temps. I així podria ser, tal vegada, si la mesura general del temps s'establís exclusivament en relació a les coses que hom pot fer corrent en cotxe o en moto. (En un viatge novel·lístic (Harry Mulisch, Dues dones), la protagonista va en cotxe d'Amsterdam a Niça. Se li avança una parella a tota velocitat. La retroba en una parada per reposar forces. Reprèn el camí, i la mateixa parella se li torna a avançar. Com un ritual de sacrifici a algun déu voraç de la modernitat, l'escena es va repetint al llarg de la geografia francesa, fins que la protagonista ha d'alentir la marxa: hi ha hagut un accident: el cotxe de la parella s'ha estavellat: els dos són morts. La protagonista comenta aleshores: finalment s'havien avançat a ells mateixos.)