Vivim el boom de la velocitat i el de les morts en accidents de trànsit. No és fàcil evitar relacionar els dos booms. La influència de les competicions de velocitat amb aparells mecànics en els conductors, notòriament en un cert tipus de conductor jove, es nota no només en els registres assolits, també en les maneres de menar cotxes i motos. És un estil de conduir, que la resta de ciutadans detectam en un maniobrar extremament brusc, que exterioritza l'obsessió del conductor per anar llimant mil·lèsimes de segon en sigui quina sigui l'operació que fa amb el vehicle. En una descripció precipitada d'aquestes situacions, algú podria parlar de la voluntat de no «perdre» temps, fins i tot de «guanyar» temps. I així podria ser, tal vegada, si la mesura general del temps s'establís exclusivament en relació a les coses que hom pot fer corrent en cotxe o en moto. (En un viatge novel·lístic (Harry Mulisch, Dues dones), la protagonista va en cotxe d'Amsterdam a Niça. Se li avança una parella a tota velocitat. La retroba en una parada per reposar forces. Reprèn el camí, i la mateixa parella se li torna a avançar. Com un ritual de sacrifici a algun déu voraç de la modernitat, l'escena es va repetint al llarg de la geografia francesa, fins que la protagonista ha d'alentir la marxa: hi ha hagut un accident: el cotxe de la parella s'ha estavellat: els dos són morts. La protagonista comenta aleshores: finalment s'havien avançat a ells mateixos.)
Cap dels nostres governants no s'ha plantejat seriosament que la illeïtat és una forma de viure adaptada a l'escenari. No s'entén, per exemple, que les velocitats permeses no s'adaptin a les distàncies ni a un cert natural dels illencs que encara podem rastrejar en molts de comportaments. Aquí és permès superar les velocitats màximes fixades, posem per cas, a Bèlgica i a Holanda, continent de bon de veres. La velocitat és un dels factors de la qualitat de vida que podem recuperar, que ens ajudarien a restaurar un cert estat d'ànim més propici al plaer de viure. Els excessos neguitegen, converteixen cada desplaçament en un seguit de riscs, quan podrien ser episodis plàcids, fins i tot d'una certa comunió amb la naturalesa. Repassau, però, mentalment la llista de governants que podrien mostrar-se receptius a aquestes qüestions i disposats a prendre mesures. Pensau, abans d'apuntar cap nom, pensau que això té molt a veure amb la defensa del país, amb l'ecologia, amb el medi en general, amb una forma de vida incompatible amb les carreres mecàniques cap a on sigui, el cementiri o l'acumulació de béns materials. I després mirau quins noms apuntau amb totes les garanties. Ja me'n direu coses.
