algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
14°

El consell de Bill Gates

Dies enrera, Bill Gates va proporcionar una fórmula inequívocament neoliberal per mirar de resoldre o d'atenuar alguns dels problemes que torturen la humanitat. Va dir que s'ha de ser optimista i assumir que arreglar les coses demana molt de temps. La fórmula ve destil·lada per una mirada global projectada des d'algun altre planeta. Precisament allò que manca a Darfour, a Mogadiscio, a Txetxènia, a Moldàvia és optimisme, i les persones que hi queden tampoc no disposen de gaire temps. És clar, no és al temps de les víctimes, que es referia Gates, sinó al de les persones de bona voluntat que volen dedicar la vida a ajudar els altres. No obstant, sempre ens queda algun eco de malentès, quan no l'amargura perquè la mida del temps no s'hagi establert a partir del temps de les víctimes. Se'ns ve a dir que arrancar avui una persona de les urpes del dolor i la humiliació, obstaculitza la via de cap a una situació d'afebliment general del dolor i la humiliació. Tot sembla molt asèptic i possiblement eficaç: qui ho diu ha demostrat la seva capacitat enlluernadora de dur a cap empreses que la majoria ni ens atreviríem a imaginar. Però has de tenir molt de coratge i nervis d'acer, com se sol dir, per no fixar la mirada en el futur obviant el present de les víctimes. A més, diu Bill Gates, has de ser molt optimista. Les paraules, en passar d'una llengua a una altra, de vegades llimen el seu significat, o l'amplien. També en rodolar per l'àmbit d'una mateixa llengua perden o guanyen atributs. Hem de ser optimistes? Quins abracadabres ens poden inocular aquest estat de l'esperit que comporta l'abdicació incondicional del coneixement crític? Potser el senyor Gates ens volia dir que és menester no perdre la fe en allò que feim, l'esperança en els bons resultats (a llarg termini) de les nostres accions? En qualsevol cas, ni ell ni ningú no ens proporciona la fórmula -ni els mitjans per aplicar-la- per evitar que les coses s'espenyin tan aviat, per evitar que els problemes més greus tenguin una fase d'eclosió tan lacònica i devastadora. Quants d'anys, quines dosis de fe voluntariosa i de fatigada esperança faran falta perquè es comencin a reparar els danys causats per la invasió militar de l'Iraq? Hi ha una tal desproporció entre la fase destructiva i la reconstructiva, que l'esperança ja en pot sortir desballestada: la nostra esperança, perquè la que veritablement importa, la de les víctimes, sovint ja no té recer humà on mirar de sobreviure. Entès així, el neoliberalisme mata aviat i cura els ferits molt a poc a poc. Molt a poc a poc.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.