Espectacle i mal espectacle

Llegesc que s'han creat nous passos, confraries i, fins i tot, noves o més grosses processons i no ho entenc. Les xifres de practicants catòlics davallen any rere any, la de catòlics no tan practicants però que encara mantenen la creueta en la declaració d'IRPF per a l'Església Catòlica ha minvat fins activar totes les porprades alarmes, la de joves que es declaren catòlics es redueix a cada estudi que es fa, el nombre de nous matrimonis civils ja guanya els passats per la sagristia... i creixen les manifestacions religioses i, el que és més curiós, la jerarquia episcopal calla i no aporta cap mena d'explicació triomfant. Estrany. En situacions normals se sentirien orgullosos d'aquesta revifada i la posarien sobre la taula com els generals posen soldats i tancs. Però callen i no s'atreveixen a exigir una actuació pública coherent amb la inundació de fervor religiós que sembla omplir els carrers per Setmana Santa. Aquest silenci em sorprèn, i més si ve d'aquells que mostren i demostren incontinència verbaa dojo. L'explicació que se m'acut me l'argumenten la quantitat de pòsters, tanques publicitàries i altres impresos publicitaris que circulen referits a actes religiosos. Fins i tot, a la nova carretera de Manacor, en el desviament cap a Sant Joan, vaig topar-me amb una pancarta que publicitava eDavallament. Hi ha molt d'espectacle, bastant de promoció turística local, un poc de tradició i, vull creure, qualque devoció. Deu ser que militar en el catolicisme provoca sentiments diferents a altres agrupacions perquè el més normal -humà, diria jo- és que els creients de veres mostrassin qualque tipus d'estranyesa, fins i tot emprenyo, en veure's «envaïts» per aquells que fan espectacle del que són vivències de fe. Tot val en aquesta societat de consum ràpid i d'imatge. Així que no ens ha de venir de nou si qualsevol dia veim les processons en la cartellera.