L'espectacle dels opinadors

TW
0

Fa deu anys el tema que dominava l'opinió publicada era la xarlataneria dels intel·lectuals i -com que ara són els insults- no està gens clar si hem avançat o no. El que és indiscutible és que ens continuem delint per l'anècdota, i la prova és aquest enrenou que s'ha mogut perquè una professora madrilenya acudí fa quatre dies a fer classes a un institut amb una camiseta on es llegia: «HB+ZP=HP»; la (poca) cosa ha acabat amb la novetat que la dona anunci ha estat reprovada (i vegeu les definicions que en dóna el diccionari, d'aquest mot, que paguen la pena). Deu ser que els reprovadors no escolten els interminables i contundents insults que es dediquen cada dia al senyor ZP, entre els quals aquest innocent acrònim és una broma. Però no volia parlar dels insultadors, ni repetir cap insult, sinó repensar en veu alta aquest paisatge -desèrtic i multitudinari alhora- d'individus que diuen la seva sobre tot el que es mou. Abans, fins i tot fa deu anys, se'n deia intel·lectuals, i tothom s'entenia. Ara ja no és tan clar, el qualificatiu, i una prova és que s'està posant de moda el mot opinador. Opinar, que és una certa deserció de l'exercici i de l'exigència de criticar, és més còmode i més accessible que capficar-se per un tema i escriure'n amb coneixement i compromís, i entre opinar i pensar sembla que hi ha, encara, la mateixa distància que Hans Magnus Enzensberger afirmava entre la xerrada de cafè i l'assaig especialitzat.

L'assaig? Ah, l'assaig! L'assaig era la decantació del pensament -i encara ho deu ser, allà on sigui-, i tothom hi podria estar d'acord si no fos perquè ningú, o gairebé, no en llegeix, d'assaigs. L'assaig era l'estri de conversa entre autors i lectors, i en algun moment va ser substituït per la carrera setmanal dels llibres de no-ficció per no despenjar-se de la ficció. La ficció és entretinguda i dóna per seqüeles cinematogràfiques, i la no-ficció, l'antic assaig, sol ser lletra feixuga i no dóna ni per a un curtmetratge. Així que els opinadors, si volen sortir dels prestatges de les biblioteques, han d'afluixar la corda i fer-se accessibles, i no excessivament crítics ni incòmodes, i un xic polièdrics i multitemàtics, i prou demagogs, perquè el darrer desig del públic -amb el cafè del matí o amb els últims sospirs del dia- és la tragèdia i, encara més, l'esforç per comprendre-la. La gent vol opinions que no siguin gaire problemàtiques, i sobretot que confirmin les opinions que s'han format prèviament: d'aquí l'èxit d'aquesta colla de tiralevites (cal donar noms?) que es tracten de vostè i es donen constantment i mútua la raó en les seves conviccions repatànies, i el que troba és una tribu d'opinadors que s'enorgulleixen de poder parlar de tot sense implicar-se en res, que es foten de la poca -o nul·la- repercussió de les seves anàlisis, que repeteixen consignes en la millor tradició totalitària (consignes que, a Déu gràcies, s'anul·len mútuament, i entre les quals es desvirtuen les poques idees interessants), i que han fet del comentari un gènere més de la publicitat, fins i tot més avorrit i mai no, llàstima, tan ben pagat. I un altre cop: cal donar noms? Fa vint anys, el juny de 1987, es va celebrar a València el Congrés Internacional d'Intel·lectuals i Artistes, que commemorà la històrica trobada d'intel·lectuals antifeixistes de 1937. A la mesa inaugural d'aquell Congrés van seure Joan Fuster, Octavio Paz, Joan Lerma -aleshores president de la Generalitat valenciana-, el poeta britànic Stephen Spender i Joan Gil Albert. Potser algú recordarà els cops de puny que se'n dugué Jorge Semprún -defensat d'un anònim, i violent, personatge per Fernando Savater-, o l'avís de bomba -obra del blaverisme sempitern- que obligà a desallotjar la sessió en què es llegí un manifest en defensa de la unitat del català, o aquell titular estrambòtic i cert de la Hoja del Lunes local: «Dos-cents cervells ocupen València». Allò de l'anècdota, que dèiem. José L. L. Aranguren ja hi assenyalà, aquells dies, que els intel·lectuals -encara s'emprava el mot-, comparats amb altres moments de la història, havien esdevingut «un modest espectacle (...) que oscil·la entre la tertúlia d'amics i la trifulga», i no fou aquesta, ni de lluny, la percepció més crítica sobre aquesta categoria taxonòmica, abans espècie privilegiada, valorada i protegida, dels intel·lectuals. Sembla que la predicció anava ben encaminada, i que l'opinió dels intel·lectuals, ara opinadors, cotitza amb relativa estabilitat en la borsa, com un actiu més de les empreses d'espectacles. I que les pujades coincideixen amb l'emissió de més i més nous insults, com bé anoten els analistes.