Miquel Àngel Limon

Quan les illes es miraran als ulls

Miquel Àngel Limon12/03/07 0:00

Una d'aquestes tardes últimes, he divagat per Ciutadella. Acostum a fer-ho sovint, adesiara pels deures laborals, o pel gust personal de deambular-hi. De la punta de Sant Nicolau estant, en aquell prodigiós balcó marí que s'esbatana a les costes de Mallorca, els transeünts del rodal albiràrem, allà dins la ratlla de l'horitzó, les muntanyes isardes del cap Farrutx, quietíssimes, estàtiques, com si fossin elements d'un quadre impressionista canviant i febril. L'estampa es reflectí en el mirall del mar del canal fins que el sol, prim, es colgà. Aleshores, la volta -cèlica, no cal dir-ho- caigué en un fosquet mat i desvigoritzat. La tarda es va mantenir transparent, amb una netedat i una diafanitat diamantines, fins a les sis passades. Es nota que les hores de sol van d'augment. Els dies s'allarguen ara a simple vista, notòriament. Però el trànsit cap a les bonances encara roman lluny en el calendari, com hem comprovat aquesta mateixa setmana. Després d'haver passat un hivern primaveral, xalest per als qui habitam el medi urbà, el temps ha de sobte emmaleït, amb aquella punta dantesca que pot arribar a agafar damunt la desprotegida Menorca. La tramuntana va esbombar iracunda la nit de dimecres a dijous, i ens ho ha desat tot, amb remolins, bufaruts, empentes i xiulades sinistres. Divendres, però, el cel va sortir rentat com llençols de bugada; un cel d'un blau pastat i d'una transparència químicament pura. El fenomen estètic és sempre el mateix al meu veral: la tramuntana agita embogida però neteja, commou i remou però perfila els contorns. No hi podia haver hagut millor marc climàtic -que em vaig animar a creure, mentre l'estampa de Mallorca m'emocionava els ulls- per a la celebració del centenari de la Cambra de Comerç de Menorca. Divendres, com deia, es va aixecar un matí de reis -vull dir august-, molt adient per rebre la digna participació del príncep d'Astúries a la cerimònia de l'aniversari. Tingué lloc al Teatre Principal de Maó, que, com sabreu, és una sala daurada i sòbria com potser no n'hi ha d'altra a l'illa.

Em va agradar -així de to com de contingut- el discurs de la presidenta de la Cambra, Magda Pons-Quintana. Brodà el matís just, sense massa empastifaments, ni tampoc caient en vindicacions massa estentòries, o pretensioses, que haurien semblat fora de lloc. Va apel·lar als poders públics de l'Estat per escometre alguna cosa que compensi el pes marmori, asfixiant, de la insularitat. Li va saber recollir el repte amb elegància el president de la Comunitat Autònoma, el senyor Jaume Matas. Després, el príncep Felip també va confegir un parlament pulcre, just en el paper arbitral, sempre esperonant les parts, que s'espera d'una règia personalitat que pertany a la Casa Reial, i que, per tant, transita amb la fina prudència constitucional de ponderació i neutralitat en afers que recauen en els poders executius. En tot cas, una celebració com aquesta, amb la concurrència que era d'esperar, ens permet descobrir la forma progressiva amb què estem superant aglomerades enemistats interinsulars. Ja no se sembla de res la relació dels anys grisos i eixorcs de la Diputació provincial amb aquesta que ens ha portat l'autonomia moderna. La tarda que, després de la commemoració centenària, vaig deixar-me endur per la geografia de Mallorca des de la badia de Ciutadella, vaig adonar-me que la història no ha passat debades. Si ara ens apreciam és perquè ens miram als ulls. Abans vivíem d'esquenes, i no sabíem de quin color teníem les pupil·les. Sempre havia considerat que el dia que Mallorca pogués ser vista per Menorca, i a l'inrevés, podríem assolir una fita esperançadora per a la Comunitat. Si no hi ha coneixença, si no hi ha ulls que es claven uns dins els altres, no hi pot espetegar l'amor. Les persones tendim a amar el que veiem. Estimar cosa o persona demana un procés previ de percepció sensorial: tocar, olorar, escoltar, veure amb els nostres ulls i ser vists. Sovint, estimar exigeix un exacte pleonasme: veure amb els ulls d'un mateix. Haver d'interessar-nos, per pura entelèquia, en un ésser vague, immaterial, inane, és un platonisme vacu que només ens condueix a la bogeria, fatalment. Així, el mar i les boires sovint s'han interposat en aquesta història de desamor visual entre Mallorca i Menorca, i no en parlem entre els extrems: Menorca i les Pitiüses. La nostra territorialitat insular, centrifugada en l'aigua de clor del provincialisme dels darrers cent seixanta anys anteriors a l'autonomia, explica la tendència fortíssima al recel, a la desconfiança. ¿Qui recompondrà el trencaclosques d'una tan vella separació? Serem capaços algun dia d'arreglar el desamor de les illes entre si, les illes que mai no es veien ni es miraven, i que per açò no podien estimar-se francament? Em fa l'efecte que l'autogovern ha capgirat la pèrfida tendència. I el centenari de la Cambra n'ha fet d'exemple.