La construcció arrossega el creixement

miques i municipals, en la qual tot es troba protagonitzat per inauguracions, visites d'obres i altres eufemismes per enaltir, en definitiva, l'acció inversora del Govern en infraestructures. El president i el seu seguici acudeixen, dia sí i altre també, a diferents actes caracteritzats pels mateixos trets: la tallada de la cinta, les paraules protocolàries, l'aperitiu de rigor i la contemplació de l'obra acabada. En definitiva, el que ara es qualifica com a «realitzacions». Els eixos de la política conservadora han girat al voltant justament d'això: les intenses i extenses inversions viàries en tot el territori balear -Menorca en seria la gran excepció-, amb transformacions medul·lars en les geografies illenques, amb irreversibles externalitats ambientals. Les assignacions de recursos han resultat més esquifides en tot allò que afecta més aviat polítiques socials, on s'han desenvolupat més de gestos que accions efectives, des del punt de vista pressupostari.

Totes aquestes «realitzacions» descansen sobre una forta embranzida del sector de la construcció. Aquest és el que ha proporcionat les majors taxes de creixement, en relació a la resta d'activitats econòmiques: ho diu el CRE en tots -absolutament en tots- els seus Informes de conjuntura i, fins i tot, ho rubrica la mateixa Conselleria d'Economia, Hisenda i Innovació en un document consemblant del juny de 2006. I això s'ha esdevingut, i això em sembla crucial, a partir d'obra nova, construcció de nova planta, planejada, concedida i executada gairebé en la seva totalitat en el decurs de la present legislatura. Aquest element és distintiu del període 2003-2007, en contrast amb el 1999-2003: de fet, en aquest darrer quadrienni, regentat pel Pacte de Progrés, les llicències d'obra nova decreixeren un -58,70% el 2002 i un -25,81% els visats (tot en relació a l'any precedent). Però malgrat tot, des del Govern i les seves corretges de transmissió, s'entesten a advertir que són els serveis els promotors essencials del creixement a la present legislatura. L'alegria plàstica de les inauguracions -amb tothom molt rialler i orgullós- s'empanya d'una certa defensa teòrica: la construcció, s'assevera, fou molt més rellevant, en taxes de creixement, a l'etapa del Pacte de Progrés. Una etapa en la qual, paradoxalment, s'acusava un cop i un altre el govern progressista que «no feia res»: ni carreteres, ni autovies, ni totes aquelles infraestructures sorolloses que tant captiven els conservadors. O sigui, hom afirma que es creixia molt més que ara, però...sense fer res! Misteris del creixement econòmic!

És a dir, la tesi conservadora relativitza la rellevància d'unes inversions que s'afalaguen quan toca (val a dir: ara), al temps que s'ensorren en tota la generació de renda perquè, ai-las, tenen un impacte innegable: han destrossat el principal actiu, el primordial capital amb el qual compta Balears, que no és altre que els seus actius ambientals. El tema ha estat subratllat fins i tot per organitzacions empresarials, que preguen que es crexi sense construir un sol metre quadrat més de territori (la cita és gairebé textual, i fou formulada pel president del Foment del Turisme, un home, tot sigui dit, amb carnet del PP). Les «realitzacions» promouen, doncs, «deconstruccions» -que diria alguna cuiner famós- de capital natural, i la gènesi d'una entropia cada cop més insostenible. I, sobretot, visual. Tenim una terra esquarterada com mai: el vector temps -la eficàcia- s'ha escurçat al màxim, mentre els costos -la eficiència- s'han multiplicat a nivells siderals, fent malbé les arques autonòmiques, tot provocant preocupants processos d'endeutament públic que hipotequen severament el futur immediat, si els cabassos de l'Estatut no hi posen remei.

Vegem algunes dades. Les estadístiques disponibles -les que faig servir provenen del CRE, d'Hispalink, del Consell Econòmic i Social, de l'IBAVI, del Col·legi d'Arquitectes i del mateix Govern- constaten que, entre 1999 i 2003, en efecte, el sector de la construcció conegué taxes superiors de creixement que el sector serveis. Ben igual que ara. Però no ens podem sorprendre, si feim l'anàlisi econòmica com toca: introduint l'eix temporal, fugint així d'una visió estàtica del creixement econòmic i contextualitzant les magnituds de manera dinàmica. Perquè, en rigor, les dades que abasten el període 1999-2003 representen l'evolució d'activitats de construcció decidides en anys anteriors, atenent uns indicadors precisos: les moràtories urbanístiques, el decreixement en el consum de ciment (del -8,5% el 2002 i -13,4% el 2003) i la reducció palesa (-29,4% el 2003) d'habitatges visats. El 2003, el darrer de l'anterior Govern (mesos de gener-maig) suposà un indicador global d'activitat en la construcció del -7,9%. Però una sèrie més completa -la més recent de què hom gaudeix- resulta definitiva al respecte: em referesc a la que compila l'indicador global d'activitat constructora per al període 1982-2005, que han elaborat dos economistes, Antoni Barceló i Pere Estelrich, que han seguit des de fa anys i de ben a prop l'economia de la construcció. L'indicador en qüestió mesura l'evolució del sector a través del comportament de les vendes de ciment i de la mà d'obra ocupada. Aquesta corba (que es pot consultat a la plana 126 de la Memòria del CES de 2005) descriu l'existència de sengles cicles d'activitat, imbuïts per subperíodes d'expansió i de contracció, ambdós d'entre 5 i 6 anys.

Així, observam dues etapes: 1982-1993 i 1994-2005. Per a l'argument que ens interessa -i per no allargar en excés l'explicació-, en la segona de les fases es palesa la forta embranzida que va de 1993 a 1999 -amb la coincidència del Pla Mirall i les gran execucions d'urbanitzacions, essencialment-, mentre entre 1999 i 2003 hom assisteix a una forta caiguda de l'indicador, que reprèn la seva tendència alcista des del 2004 i es comença a enlairar. Aquesta és la realitat, ben tangible tot just fent observacions al nostre entorn: l'avanç del ciment per arreu, en forma de grans canals de comunicació directa que obren noves perspectives a més urbanitzacions -a banda d'incidir en les ja existents-, ports esportius i camps de golf en una nova tongada inversora, que previsibliment impulsarà aquest govern si revalida la seva majoria. Aquesta és l'estratègia que s'alentí a la passada legislatura, més bolcada en la recuperació d'espais naturals -amb l'adquisició de finques per a ús públic- i la construcció d'habitatge públic: la protecció del territori passà de 14.609 hectàrees el 1999 a 60.221 hectàrees el 2003; mentre segons dades de l'IBAVI es passà de 334 habitatges (1995-1999) a 2.524 (1999-2003); en aquest darrer punt sí pot haver incidit amb més força la construcció en la formació del PIB. Com deia la setmana passada, les dades són caparrudes. La veritat o la falsedat dels fets econòmics s'han d'avalar amb xifres escaients: homologades, a l'abast públic i remetent a les fonts d'on s'han tretes. Aquesta i no altra és la manera d'arribar a copsar la realitat econòmica amb seriositat i rigor, fugint de manipulacions tendencioses.