Horribles o ridículs

Si una cosa no es pot pot retreure al segle XX, és el seu talent i la seva eficàcia com a Professor de Teoria Política. Mai en tota la història de la humanitat, als homes, no se'ls havia donat l'oportunitat d'aprendre tant sobre ideologies i sistemes de govern en un temps tan limitat. És cert que els exemples pràctics que féu servir el segle XX foren obscens, terribles i imperdonables, però ell només en té una culpa simbòlica -o simplement cronològica. Especialment s'excedí a l'hora d'explicar totes les formes i aspectes del Totalitarisme. La lliçó cruenta va començar amb la paranoia perseverant d'Stalin: amb els seus gulags i el seu idealisme malalt, que pretenia assolir la fraternitat universal mitjançant la injustícia i la massacre, i que va acabar sent -quin sarcasme més savi- la prova més irrefutable que una societat perfecta regida per una igualtat absoluta entre els homes que la formen és sols un malson de la matemàtica. La lliçó va continuar, pocs anys després i en paral·lel, amb els letals deliris de grandesa de Hitler i els seus acòlits: el seu funcionament de tribu tecnificada, la seva superstició sublimada, la seva fascinació ornamental i, per damunt de tot, la seva maldat premeditada i minuciosa, que els va portar a cometre la indecència més absoluta que pot cometre un programa polític: plantejar la destrucció massiva i sistemàtica de l'altre com un projecte constructiu. Finalment, el segle XX va cloure la lliçó sobre el Totalitarisme amb un enfilall tètric d'imitacions que, dels dos cappares del terror, feren uns quants bufons sinistres i mortífers, entre ells Franco, Mao, Pol Pot, Castro, Pinochet i Milosevic: pallassos de la tenebra.A grans trets, doncs, aquesta fou la lliçó. Massa dura i exigent perquè fins i tot els ciutadans més ineptes i més indiferents no l'aprenguessin; massa brutal perquè durant anys no en guardessin espantada i espantosa memòria. Amb encomiable vocació didàctica, però, el segle XX no es va conformar amb explicar només el Totalitarisme. Faltava la segona part de la lliçó, l'altra cara del mirall, el contrapunt a la maldat o, més ben dit, el seu complement positiu i esperançat. Faltava, evidentment, la Democràcia. És la part de la lliçó que el segle XX va anar impartint, amb excepcions i durant els seus últims cinquanta anys, en bona part dels països del món occidental -i que segueix impartint avui, menys dur però més burleta, el segle que l'ha substituït. La democràcia: tan infinitament millor que qualsevol totalitarisme, i tanmateix tan decebedora. La democràcia com curar-se miraculosament d'un càncer però tenir sempre migranya. La democràcia: poder ser lliure i culte i poder provar de viure en plenitud però així i tot conformar-se, ratolinet tan previsible, amb anar de la feina al sofà i del sofà a la feina. La democràcia com renunciar a fer la volta al món perquè trobes més excitant fer zàpping davant la tele. La democràcia: el regne dels óssos panda i els xacals; l'exili dels tigres, els toros i els elefants. La democràcia i el Partit Popular. La democràcia i un lavabo públic que ningú no fa net ni desinfecta. La democràcia com tenir la recepta, l'instrumental i els ingredients adequats per elaborar un banquet suculent i esplèndid però, per peresa o per inèpcia, preferir menjar patates fregides i una hamburguesa. La democràcia, no com la intel·ligència de Churchill, sinó com el seu sobrepès. La democràcia com els cucs del cadàver de Pèricles...Igual com ja passava als cursos d'Història de l'Institut, tot un segle de lliçons també es pot sintetitzar amb una sola frase: «El totalitarisme és l'horror de l'home. La democràcia n'és el ridícul». I el pitjor és que no hi ha res més. Que mai no podrem ser res més.