El bidet

Beneit de mi, l'altre dia caminava tot sol, embambadot, garbellant bubotes arran de les trames andritxoles i, vés per on com són les coses del caparró, em vaig encantar amb una remoreta mental sobre això de ser d'esquerres o ser de dretes. O sobre la consciència de ser-ho. Bé, un dilema que no sé per què vaig enganxar amb un altre que em ve d'antic i que és prou més transcendental per a la poesia: el bidet, l'hem de cavalcar fent front a l'aixeta o d'esquena? Un servidor sempre havia pensat ser d'esquerres, però així que el full de ruta es va esgrogueint hi ha certes certeses primerenques que es van fent miques. També he vist com de mal rebuts són els llençols perduts en alguna bugada ideològica i com d'aviat són detectats i titllats de «traïció», «renúncia» i altres maldats de l'empelt «petitburgès» per part d'alguns companys de barricada. Paral·lelament, he comprovat com des de la meva trinxera és molt celebrada tota persona de dretes que està a favor dels matrimonis gais, a favor de la unitat de la llengua catalana, a favor de l'avortament i d'altres suposats pecats de progressia. Mentre fitava una de les punxes de la Sagrada Família, que Déu faça que el tren de gran velocitat que ha de creuar Barcelona crivelli com una figaflor, gosava la fotesa de si és millor ser un «traïdor d'esquerres» o ser «de dretes, però enrotllat», profanant tantíssim l'hemisferi dret del cervell. En arribar a casa, per escapar de tal bajanada, vaig arriar-me els calçons, vaig emproar escèpticament el llibrell «mans lliures» -jo, sempre de cara a l'aixeta- i em vaig pegar una rabejadeta. I així, garrejant, garrejant, m'il·luminaren unes paraules de Joan Fuster: «Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N'hi basten tres o quatre. Només». Idò, això... Camarades, a les mariscades!