La matança d'Atocha

Avui es compleixen trenta anys de la matança dels advocats laboralistes en el carrer Atocha de Madrid a mans d'un escamot d'extrema dreta. L'objectiu dels assassins era clar: Sabien que aquells juristes eren membre de Comissions Obreres i del PCE, en aquells moments encara clandestí. Cercaven una revenja comunista que creàs un ambient de guerra civil i propiciàs un cop d'Estat. Però aquells feixistes s'equivocaren de cap a coa. En comptes de reacció violenta, el secretari general del PCE, Santiago Carrillo, ordenà una concentració pacífica i silenciosa al pas dels fèretres. Hi acudiren cent mil persones amb una enorme presència de mitjans de comunicació estrangers. Va ser la primera demostració de masses del PCE des de quaranta anys abans. La seva actitud serena i pacífica va ser decisiva perquè fos legalitzat dos mesos i mig després. Aquell rebuig comunista a la llei del Talió i la seva aposta per la democràcia significà el final de l'extrema dreta, hereva de l'ala més dura del franquisme. També quedà palesa la maduresa del Govern centrista d'Adolfo Suárez, que pocs mesos després va detenir i empresonar els assassins. Aquell dia d'ara fa trenta anys l'Estat espanyol conquerí la convivència i la tolerància. Tant el partit de Carrillo com el de Suárez foren esborrats de les urnes pocs anys després. Sorgien com a grans forces emergents el PSOE i el PP els quals, a diferència de suaristes i carrillistes quan els arribà la seva hora històrica, encara no han estat capaços d'arreglar el problema de la violència a Euskadi, ni tan sols de posar-se d'acord com ho feren Suárez i Carrillo ara fa tres dècades. L'assassinat dels advocats d'Atocha, immers en uns mesos molt tensos, serví perquè una generació de demòcrates donassin la millor mesura de si mateixos i obrissin el camí del futur.