Està canviant el clima? Totes les dades disponibles -provinents d'àmbits prou diversos, però seriosos- indiquen que sí. I aquesta gradual transformació es relaciona de manera directa amb una determinada pauta energètica, la derivada de l'aplicació massiva de combustibles fòssils al món econòmic. Val a dir que l'estudi empíric de la utilització de l'energia a l'economia és de data recent. Però els canvis econòmics lligats a problemes energètics no són nous. Els grans cicles físico-químics es desenvolupen segons unes modalitats i unes limitacions temporals rígides, que pesen molt sobre el desenvolupament de les societats. Les alteracions climàtiques, per exemple, han estat el tema de diverses recerques publicades d'ençà els anys cinquanta. I ens mostren una correlació molt estreta entre la meteorologia i la conjuntura econòmica de les societats agrícoles pràcticament des del Neolític. En aquest sentit, Ch. Pfister, un gran historiador del clima, ja posà de manifest la importància de les variacions climàtiques en els preus dels cereals i, més generalment, en els cicles econòmics a les societats preindustrials de l'Europa continental. De la prehistòria fins a l'actualitat, les activitats de predació i de reproducció humanes han introduït la reducció general i la transformació contínua dels ecosistemes naturals, segons un determinat nombre de grans tendències pluriseculars. És a dir, les tensions actuals entre les societats i la naturalesa tenen un origen molt llunyà: són el resultat de crisis ecològiques acumulades.
Cap civilització no ha estat innocent, ecològicament parlant. Força abans de la industrialització europea de l'època moderna, l'activitat humana s'ha revelat profundament destructiva del teixit ecològic i li ha fet patir modificacions irremeiables, la més antiga i general de les quals ha estat la desforestació. Aquesta fou efecte i condició del desenvolupament de l'agricultura, la ramaderia, l'artesanat i les activitats protoindustrials. Les societats feren recaure sobre el bosc la part més important de les seves sostraccions destructores. En efecte, a partir del segle XVI, s'obrí a Anglaterra i als Països Baixos una greu i perllongada crisi de fusta, la qual s'escampà posteriorment a tot el continent. Un recent llibre sobre l'economia escandinava, signat per T. Kjaergaard (The Danish Revolution. An Ecohistorical Interpretation, Cambridge University Press), s'ubica en aquesta mateixa línia interpretativa. I si la primera substitució en massa dels combustibles vegetals pels fòssils i la revolució energètica moderna es van esdevenir a Anglaterra, és perquè va ser el primer lloc on la fusta va mancar. Les causes són prou conegudes i es centren especialment en el creixement demogràfic i en l'augment de la demanda per part de les ciutats, escenaris en plena expansió. Un sòl ric en recursos carbonífers i una tupida teranyina de canals fluvials que afavorí el transport de la preciada mercaderia, foren factors que induïren la transformació del model energètic. I, al seu torn, s'encetaren noves problemàtiques -com ara els forts impactes ecològics sobre el món urbà- que, de bon començament, no eren suficientment subratllades pels contemporanis. Un dels pocs grans economistes que escriu durant l'enlairament de la Revolució Industrial, amb fortes dosis de preocupació sobre el tema dels recursos naturals, fou W. Jevons -pare de la teoria de la utilitat marginal, peça seminal de l'escola neoclàssica en economia-, autor d'un llibre capital, The Coal Question, publicat el 1865. Jevons escriví que els altres països vivien del producte anual regular de les seves collites, però que Gran Bretanya vivia del capital: un capital que no produïa cap interès, ja que un cop convertit en calor, llum i força desapareix per sempre a l'espai. Aquestes apreciacions certifiquen que Jevons coneixia perfectament la segona llei de la termodinàmica, exposada per Carnot en el decurs de la dècada de 1820 i que trencava amb la física newtoniana. La recepció del text de Jevons fou extraordinària. El gran J. Stuart Mill ho mencionà al Parlament. J. Herschel, figura decisiva en l'organització de la ciència a Gran Bretanya, elogià l'estudi i es va cartejar amb Jevons sobre temes com la utilització de les marees com a font d'energia. El pare de Herschel, William, astrònom, realitzà l'observació original que existia una correlació entre l'aparició de taques solars i les variacions en el preu dels cereals (ja que pensava que les taques solars suposaven un augment del calor irradiat i, per tant, una millora de les collites terrestres). Això fou objecte d'estudi per part de Jevons, en forma d'exercici estadístic. El tema es podrà reprendre en el nord d'Europa, si es compleixen les previsions d'increment de les temperatures.
Per tant, l'evolució econòmica de les societats ha plantejat sempre problemes ecològics. En aquests moments, les preocupacions essencials es concentren en els efectes provocats per les emissions de CO2 a l'atmosfera, provocades per l'acció humana sobre el medi natural a partir de les activitats econòmiques. Aquest tema, la resolució del qual esdevé inajornable, palesa la necessitat imperiosa de comunicar l'entorn físic amb l'entorn econòmic de manera harmoniosa, i té com a vèrtex cabdal el canvi climàtic i, de forma molt més específica, l'escalfament de la Terra. La literatura sobre la qüestió és força abundant, i l'analitza des de vessants estrictament científiques -amb conclusions recents que resulten inquietants- fins a previsions més frívoles, properes a un periodisme elemental que juga amb el catastrofisme més barroer o amb la despreocupació més insensata. La pregunta clau que pul·lula en bona part de les contribucions és saber què pot passar si, en augmentar la concentració de C02, puja encara més la temperatura. De fet en èpoques anteriors de la història de la Terra hi ha hagut més C02 -ens ho mostra l'aire guardat a les bombolles dels gels polars- i sabem que hi havia un clima més càlid. El que passa és que avui aquest augment es produeix molt ràpidament, com a conseqüència directa de l'acció humana, i amb intensos efectes acumulatius. De fet, els darrers informes comuniquen un escenari de severes dificultats -i sóc moderat- en els propers decennis, si no s'apliquen polítiques correctores en els nostres models de creixement.
L'evolució del clima ja no és, a hores d'ara, una dada excèntrica per als economistes, com ho era -amb escasses excepcions- no fa molt. El perill és que tota aquesta nova casuística promogui una estratègia d'imatge «verda» a administracions i entitats, de manera que cobreixin així les seves preocupacions formals -sense anar més enllà- per la possible incidència del canvi climàtic a l'economia. Aquesta qüestió ha estat apuntada, també recentment, per J.M. Naredo a un llibre important (Raíces económicas del deterioro ecológico y social, siglo XXI), on l'èmfasi corrector es posa sobre les polítiques a desplegar més que tot just damunt els instruments de reflexió -oficines, gabinets- si, tanmateix, aquests darrers tenen una incidència real escassa o nul·la sobre el pensament dels agents polítics i economicosocials. És a dir, sobre les cúpules directives que acaben prenent decisions concretes. El tema, que té una gran profundidat històrica -com he apuntat-, no ha fet més que començar per alguns. El com acabi dependrà de les mesures que s'adoptin i que urgeix impulsar des de tots els àmbits -local, regional, planetari- d'actuació política.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.