La Diada i el país

Llançar les banderes al vol ha estat relativament fàcil: pagant sant Pere canta i les facilitats per a la participació ciutadana han estat absolutes. Avui mateix comença la dura realitat. Per moltes banderes que pengin als balcons -i en pengen moltes més de les que pensàvem i infinites més que les desitjades per la caverna ultradretana-, la Diada és la prova evident que al darrera de la tela hi ha poca cosa. De fet, ni capacitat per celebrar amb dia festiu l'engalanada que prometen les balconades. Queda molta feina i, entre el debat de si som una comunitat o quatre illes, eConselde la senyora Munar ha decidit tirar pel cap dret i aparcar per a temps millors la intenció de fer més país que el que es pot recórrer amb bicicleta. Potser era massa demanar i ja ens està bé aterrar per a fer norma el que és més normal: la unitat administrativa amb seu aConsolat de Mar és una entelèquia que només se suporta si no es pretén millorar. La balearitat consisteix en un exercici de malabarismes de difícil equilibri i d'improbable acceleració. Però ja ho veis: enguany, com a inici de l'electoral mes de maig, celebrarem amb festa i festes grosses (pluja de milions, pa i circ a balquena) eDia de Balears sense que els importi un rave si aquesta comunitat existeix o si s'ho paga creure en ella. La diferència serà abismal. Començant perquè tots els ciutadans, inclosos els pocs que se senten balears, tenen marcat en vermell la data del calendari. Llavonses, el cúmul d'actes d'entreteniment serà lluït sense que als convocants els importi si aquests responen a un sentiment possible ni si han de tenir com a fil conductor fer possible el sentiment.