Quadern de viatge

Dijous, 31.- Ningú, excepte que assumeixi els papers d'executor i víctima, ambdós alhora, no pot determinar, d'antuvi, la data de la seva defunció. La mort, quan s'esdevé de forma natural, privada d'assistència tècnica, elegeix al seu antull dia i hora. Atesa aquesta contingència, difícilment podem atribuir demèrit o deserció a aquells que, un cop establerta la data del seu traspàs, si més no l'any, per donar a la cita un marge d'error raonable, persisteixen en l'existència. Si de cas, poden sentir-se culpables de ser endevins mediocres, o profetes poc inspirats, però no deslleials amb el destí. Un dels casos més singulars, en l'ocupació, certament ociosa, de predir el seu propi trànsit, fou un col·leccionista i, sobretot, artista tardà no menys singular, nascut a Brescia l'any 1914, de nom Guglielmo Achille Cavellini, amb el qual, a finals dels setanta, principis dels vuitanta, tinguérem un intercanvi, prou enriquidor, de documents, especialment manifestos, postals, adhesius, catàlegs i segells, en molts dels quals hi regnava la seva presència com a monarca del seu propi servei postal.

Cavellini, atès que havia iniciat la seva activitat plàstica no gens precoçment, i malgrat la seva immensa, prolífica tasca en tots els àmbits de l'art, volgué concedir-se una pròrroga, fixant, amb ironia i humor, el 2014 com l'any de la seva desaparició humana, data que féu pública en no poques ocasions en obres, postals i segells amb el seu autoretrat. El càlcul, però, fou inexacte, i la parca s'avançà a les seves previsions, deixant aquest món l'any 1990, no pas a l'edat de cent anys, com havia previst, sinó a la no gens menyspreable suma de vuitanta-sis, deixant rere seu un dels universos plàstics més originals, rics, essencials i diversos del segle vint, puix que res no li fou aliè i en tot s'adelità, creant no només una obra, plàstica i teòrica, imprescindible, ans un personatge que es transformava en cada una de les seves creacions, car ell mateix era una obra seva. L'art contemporani italià, àdhuc mundial, no s'entendria sense la presència, la imaginació i les aportacions de Cavellini. Ara bé, si de cas li hem de retreure algun error formal, aquest mai no serà la construcció del seu món poètic i plàstic, d'una rara genialitat, sinó la seva imprecisió a l'hora de determinar la segona xifra que, a les sepultures, un cop traspassat el guió, segueix a la primera. Coneixent, però, Cavellini, el seu sarcasme intel·ligent, no seria arriscat pensar que al marbre de la llosa, sota el seu llinatge, hi hagués fet cisellar 1914-2014, ni que fos per desconcertar els visitants del cementeri que desconeixen la història d'una desmort anunciada.