Després de fer-lo fora el seu partit, se succeeixen lloances a Pasqual Maragall. Que si l'Estatut, que si valent... Tanmateix, la realitat és caparruda. Quan arribi el moment de la seva jubilació farà escassament tres anys que va ser investit. No ha acabat per tant la legislatura i, a més, el seu partit li ha impedit que se torni a presentar, com volia.
Per fer la humiliació més grossa, ni l'han deixat deixar clar, sense dir-ho, que no se'n va per pròpia voluntat, obligant-lo a fer l'anunci abans de la reunió amb Zapatero, el seu botxí. No hi ha cap antecedent semblant. Ni cap fracàs més estrepitós. Ha estat un final a l'alçada del personatge.
Maragall accedí a la presidència per accident. L'accident té un nom. Josep o José o Pepe -com vulguin- Montilla. Ho contava un socialista balear que va ser amb Maragall i Montilla al reservat de la seu del PSC la nit de les eleccions de novembre de 2003. Així com s'anaven coneixent els resultats, amb la baixada del PSC, Maragall s'enfonsava més i més. Quan la derrota va ser un fet, l'home, abatut, deprimit, cansat i vençut anímicament anuncià que se n'anava a ca seva. Aleshores Montilla li va dir que no. Que no estava tot perdut. Que hi havia una opció. Pactar amb ERC per tenir el govern. Maragall no hi creia. Va ser el moment en què Montilla se va fer l'home fort del socialisme català. Tant a Catalunya com a tot Espanya. La resta de la història és coneguda. Maragall fou investit president. A partir d'aquell moment va semblar que el càrrec li donà un ànim estrany, un caràcter peculiar i l'investí d'una obsessió malaltissa: passar a la història per quelcom que no hagués fet mai el seu odiat Jordi Pujol. La reforma de l'Estatut que, en paraules seves, havia de dur a la reforma de la Constitució espanyola, la conversió d'Espanya en un estat plurinacional i a l'assumpció per part del PSOE del federalisme asimètric, del federalisme heterogeni, del confederalisme fàctic o, si ho deixam amb l'eslògan zapaterià que tot i res vol dir alhora, de l'Espanya plural. Mai no se sabrà del tot cert si els dois que deia se'ls creia o no. Però per així com han anat les coses és legítim pensar que sí. Que per una estranya combinació d'irrealitats, que ell considerà veritats que se relacionaven en favor seu, al PSOE i a Zapatero no els quedaria més remei que convertir en real els seus desbarats de somnis. Les dues irrealitats que així l'animaven eren, per una banda, que de veres la presidència li donava algun poder i, per altra banda, que tenia en les seves mans Zapatero perquè l'havia fet secretari general del PSOE.
La successió de desbarats de Maragall mereixen una acurada antologia. Però el de més rellevància és el derivat d'haver-se cregut que en efecte la suma de les dues irrealitats comentades li permetrien canviar Espanya a través de la reforma de l'Estatut que ell volgué impulsar. Tres mesos abans d'aprovar-se la reforma a Catalunya, la qual ni de bon tros era el que ell havia anunciat que seria, encara insistia en les fantasioses «pluracionalitats» que arribarien de la seva mà i del seu Estatut. Tres mesos abans, només. I quan s'aprovà allò que provava el seu fracàs, ni ho reconegué. Com sempre, fidel al si no vols brou, tassa i mitja, considerava que l'Estatut resultava ser genial, s'havia de defensar a l'uníson entre els del quadripartit i que Zapatero compliria la seva paraula. El petit detall que la seva actitud amb l'Estatut -sovint més fidel a ERC que al seu propi partit- feia malbé bona part, si no tota, l'estratègia del PSOE nacional no li importava gens. Ingenuïtat, incapacitat, autisme...? No se pot saber, però és de suposar que se devia creure que en efecte tenia agafat Zapatero perquè l'havia fet secretari general, quan en realitat (ho conta la mateixa font abans citada) ell no el volia i foren les bases socialistes, controlades per Montilla, les que l'obligaren a canviar d'opinió. En algun moment entre aquell setembre (l'aprovació de l'Estatut a Catalunya) i el gener següent (pacte Zapatero-CiU) se va segellar el destí de Maragall. El cèsar socialista inclinà el dit gros de la mà esquerra per avall. Artur Mas era el gladiador elegit per decapitar-lo. Paradoxalment, l'anhelat resultat del referèndum, que li anà tan bé com que va ser necessari que Zapatero, el PSOE i el PSC li recordassin que si presentava batalla el deixarien tot sol, de l'únic que li ha servit és d'epitafi.
Miquel Payeras, periodista
