La pròxima tardor Catalunya s'enfrontarà a unes eleccions autonòmiques plenes d'incertesa. Pasqual Maragall no s'hi presentarà, cremat en part pel fracàs del pacte tripartit i també en part perquè la direcció estatal del PSOE no confia en ell. Serà substituït molt probablement per José Montilla, alt dirigent del PSC però nascut a Andalusia i a qui encara li manca un darrer bull per manejar amb soltesa la llengua catalana. Aquests condicionants fan que Convergència i Unió tengui moltes possibilitats de recuperar el poder i veure Artur Mas ocupant el despatx presidencial de la plaça de Sant Jaume. És una solució que no desagrada a la Moncloa de Zapatero, sempre que es produeixi dins un context de govern de coalició amb el PSC. D'aquesta manera, el polític lleonès s'assegura el suport convergent en cas que a les generals del 2008 necessiti suports per mantenir la presidència estatal. A més, el desenvolupament del nou Estatut sempre serà més àgil amb Mas a la presidència, ja que el PSOE no hauria d'assumir tantíssimes crítiques com les que ha patit amb Maragall de president i, sobretot, quan tenia d'aliat ERC.

El gran sacrificat és Maragall. Ha aconseguit treure endavant bona part de la seva idea de l'Espanya plurinacional, ha incrementat, i molt, el sentiment federalista del PSOE, però ha estat incapaç de trobar solucions sintètiques a les contradiccions internes del Principat. Mai no ha acosenguit una bona sintonia amb els que eren consellers d'Esquerra, mai no s'ha sabut entendre amb Convergència. Maragall, lúcid com pocs, ha fracassat en el dia a dia. El substituirà un Montilla mestre en el joc en curt, però també incapaç d'il·lusionar.