Menorca, per a sorpresa general, no és gens parca en autoritats universitàries i científiques de gran volada. Ara mateix, la llista que en sortiria, engiponada just de memòria, resultaria prolixa, potser un pèl sorprenent pel nostre pes de ploma demogràfic, i sobretot per la nostra ancestral -i territorial- desconnexió amb els nuclis universitaris. Si jo, a títol personal, n'hagués d'esmentar dues o tres, d'aquestes autoritats, em quedaria amb els noms del catedràtic d'enginyeria de Camins Manuel Elices Calafat, en el camp de la ciència tècnica; amb el físic nuclear Benjamí Carreras Verdaguer, en el camp de la ciència pura d'investigació; i amb el catedràtic d'Economia Guillem López Casasnovas, en el camp de les ciències humanístiques. Sé que, tanmateix, faig molt curt, que la nòmina de celebritats menorquines, descomptada la natural tendència al patriotisme insular hiperbòlic, admet un llarg grapat més de personalitats sòlides, objectives. El cas és, però, que l'actualitat d'aquests dies ha contribuït a fixar-nos en la figura de l'economista ciutadellenc. El Col·legi de Metges de les Illes Balears, en el darrer acte col·legial rellevant abans de les properes eleccions internes, ha lliurat la Medalla al Mèrit Professional al catedràtic López Casasnovas. És la primera medalla d'aquestes característiques que es concedeix, cosa que parla clamorosament de l'obra acadèmica egrègia que hi ha darrera d'aquell nom.
Ara: sabut que López Casasnovas, enfora de les sales d'hospital, treballa en el camp de l'economia, d'immediat s'hi suscita l'interrogant indefugible: ¿Quina qualitat científica excepcional no ha de posseir un economista perquè el món de la medicina atorgui el seu principal guardó corporatiu a quin no exerceix la investigació ni la pràctica mèdiques? Encara més: ¿quina casta d'estudis i de recerca ha d'haver portat a terme un economista per merèixer l'atenció dels qui guareixen malalties? ¿Quin punt de connexió s'hi dóna, entre totes dues especialitats científiques? La resposta és inequívoca. López Casasnovas és l'autoritat més extraordinària que hi ha, ara com ara, dins l'especialitat de l'Economia de la Salut en el panorama espanyol, alhora que ha trencat fronteres, ja que el seu prestigi circula també, avui, pels topants universitaris internacionals. No cal que us resumeixi el seu poderós i soberg currículum acadèmic, però sí que m'afany a dir-vos que és un pioner a l'Estat en els treballs de recerca sobre economia de la salut i gestió sanitària. A banda dels colors polítics, és membre dels consells assessors de sanitat del Govern central, de la Generalitat de Catalunya i de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. La força i la solvència de la seva saviesa no ha trobat murs que li tallessin les ales, adés amb majories de PSOE o PP a les corts generals i en el Parlament balear, adés de CiU o el Pacte Tripartit a Catalunya. Vull dir, amb açò, que qualsevol dirigent polític i governamental amb dos dits de seny aspira a tenir-lo al seu costat, escoltar-lo i llegir el que analitza i pronostica amb rigor i clarividència. Ha redactat informes de la seva especialitat per a països estrangers que han hagut d'afrontar el delicadíssim problema de la despesa sanitària i la terrible complexitat de les finances de la sanitat pública de l'estat del benestar. Ha creat i dirigit, en el si de la Universitat Pompeu Fabra, on fa de professor, el Centre Especial de Recerca en Economia i Salut (CRES). Amb el temps, aquest organisme científic ha resultat distingit en dues ocasions amb la International Grant de la Merck Foundation, i val a dir que només altres tres universitats del món han assolit semblant reconeixement públic. Com cal suposar, la seva obra editada és densíssima, aplaudida sense tebiors en els àmbits de l'especialitat. L'admiració, en definitiva, ha arribat tan alt, que ha entrat per la porta gran del Col·legi d'Economistes de Catalunya com a col·legiat de mèrit; de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, com a membre numerari i corresponent de l'espanyola. Ha rebut el Premi Sardà Dexeus d'Economia, distincions de l'Ajuntament de la seva Ciutadella natal i del Consell de Menorca, i, esprement-li a l'agenda els minuts i els segons, encara actua com a conseller independent del Banc d'Espanya. El seu germà Joan Francesc, la tarda que a Guillem li penjaren la rutilant Medalla al Mèrit dels metges de Balears em deia, amb unes gotes d'admiració fraterna i de bona malenconia: «Me'n record de quan estudiava a Barcelona, simultàniament, Dret i Econòmiques. L'anava a veure perquè ell no sortia mai. Pel pis portava una bata, la duia a tothora, i sempre el veia assegut a la taula d'estudi, sota la llum d'un flexor». Avui, vint-i-cinc anys després, Guillem López Casasnovas se situa sota la llum enlluernadora de les més excel·lides autoritats universitàries que ha dat Menorca. Les biografies rellevants, sovint, comencen sota un flexor.
