Si el sentit de justícia democràtica es demostra al món amb l'espectacle que ahir feren els responsables de la mort del líder d'Al-Qaida a l'Iraq, Abu-Mussab al-Zarqaui, l'Occident que es posa com exemple universal queda a l'alçada d'un John Wayne justicier. El maniqueisme amb els morts, que els classifica en bons i dolents sense intervenció del sistema judicial, fa més grossa la mentida democratitzadora com excusa de la invasió d'Iraq. Es pot entendre l'acció de guerra, el bombardeig dirigit des de lluny, perquè és un conflicte dur, sense manies. Però l'exposició de les fotos del mort (fixau-vos en el detall de la vasa la decora i que l'aguanta un uniformat militar, talment un trofeu de caça), les declaracions del caçador major, el president Bush, i demés detalls que acompanyaren la notícia, són a anys llum dels valors de respecte als Drets Humans i a la preeminència de la llei que diuen constitueixen la superioritat moral del sistema democràtic. Si aquesta és la llei i aquest és el déu que la sustenta, la nostra civilització no avança, almanco pel seu líder mundial.

l l l
Ahir, que ens berenàvem amb la bona notícia que les Filipines havien abolit la pena de mort com a signe inequívoc del seu progrés (lent i amb ziga-zaga), els abanderats dels valors d'Occident demostraven la hipocresia de les seves accions. No me l'agafaré amb paper de fumar ni em posaré com una ploradora per la desaparició d'aquest energumen. Però s'ha perdut una altra oportunitat d'exemplaritzar, especialment davant emón àrab que se sent agredit, la vocació d'actuar segons la llei. DeTalió o de la Sharia al món del constitucionalisme hi ha d'haver, necessàriament, moltes diferències. Ahir es demostrà que no tantes: l'ull per ul aparegué en roda de premsa per escenificar que han canviat les formes però el fons és el mateix.

Aquesta recreació de la barbàrie mereixeria un distanciament prudencial i profilàctic dels governs europeus. Ja ho veis: 14 d'ells han col·laborat, d'obra o d'omissió, amb ella i no han dit «aquest aeroport és meu i aquí no s'és còmplice de tortura ni de segrest». Què heu sentit res? Una mínima veu governamental que sonàs a increïble excusa? Només la irresponsabilitat com a argument. Si fos vera que el govern espanyol no sap què passa pels seus aeroports: tenim la seguretat nacional en mans de la versió en blanc i negre de Mortadelo i Filemón. Per morir-se, i no de rialles, precisament. Tot plegat un trist reflex de la imatge que oferim al món: uns hipòcrites panxacontents que ens permetem el luxe de tenir inútils parlaments, fins i tot per triplicat fins arribar al de Brussel·les, que ens conforten amb el seu civilitzat debat fiscalitzador del poder. Però tot queda en això, en debat, perquè el poder real -l'econòmic i el militar- va ample i es mou segons els seus particulars interessos sense que aquesta suposada fiscalització faci res més que obligar-lo a dissimular.