Fa molt (poc) temps, a una galàxia molt llunyana, hi havia unes empreses anomenades de servei públic. Això era abans que caiguéssim en l'error -una mica tots plegats- d'identificar europeisme amb neoliberalisme. Aleshores els estats van començar a privatitzar aquestes empreses. Exigències del guió europeu, deien. Al cap d'un temps, els responsables de la liquidació d'existències van deixar de parlar de privatització; ara ho anomenen liberalització del mercat. Però no us hi capfiqueu, això són coses del llenguatge, igual que els negres ara són subsaharians, els països subdesenvolupats són economies emergents, Son Reus és un parc de tecnologies ambientals i el PP és un partit centrista.

Bé, quan van començar a privatitzar se'ns va dir que l'estat continuaria garantint el servei públic. Sols canviava la forma de prestar-lo. En lloc de fer-ho directament amb empreses públiques, l'estat regularia les bones pràctiques de les empreses privades que es dedicassin a tot allò que l'estat, a poc a poc, anava deixant: donar-nos llum, permetre'ns parlar per telefon, anar en vaixell o en avió, posar benzina, o fer-nos arribar el gas. Però rai: una de les característiques més habituals d'aquestes empreses és la negació factual d'aquella promesa. Avui, la seva capacitat per donar-te un bon servei és inversament proporcional al seu èxit mercantil. Curiós. Telefònica, posem per cas: s'ha convertit en una multinacional competitiva i rendible que tot ho compta per milions, tant els dividends que reparteix entre els seus accionistes com les queixes desesperades dels seus usuaris, generalment víctimes de la subcontractació salvatge i cansats de l'efecte frontó. I no fa gaire, a mi me'n va passar una de bona amb Iberia. Vaig deixar un telèfon mòbil dins un avió. Arribat a la terminal, el vaig reclamar al mostrador d'informació de la companyia. El van anar cercar, i... ja havia desaparegut. L'amabilíssima persona que em va atendre ho va considerar normal (?!), i em van facilitar el telèfon d'una oficina central d'objectes trobats que tenen, no en faltaria d'altra, a Madrid. Però no us ho perdeu: sols atenen els dilluns i els divendres de 10 a 12 del matí! Naturalment, sempre comuniquen, és impossible parlar-hi. He enviat dos correus electrònics al «Servicio de atención al cliente» (un altre forat negre) i ni han contestat. I ara, tornau a llegir, si no us fa res, el començament d'aquest paràgraf. Servei públic garantit, deien...

Però resulta que quan a alguna d'aquestes empreses n'hi passa alguna de galdosa, tot d'una es recorden del papà estat i actuen com si encara haguessin de tenir part de cuixa. El cas de Repsol a Bolívia -sense entrar a jutjar els fets- és prou clar: els seus directius semblen reclamar al govern espanyol un tractament com de personal diplomàtic. I tornem a Iberia, que ens ha donat el darrer exemple. Resulta que per raons de rendibilitat ha anunciat la supressió de no sé quants vols de l'aeroport de Barcelona. Immediatament, els sectors econòmics catalans s'han defensat: si Iberia no rectifica, operaran amb altres companyies. Doncs els responsables Ibèrics han sol·licitat l'ampara d'Aena i la intervenció del govern espanyol, perquè Iberia era una empresa pública... i acusen el front comú d'institucions i empresaris de Catalunya de moure's per raons polítiques. Ja ho veis, som allà de sempre. Si els perifèrics utilitzen les regles de joc del lliure mercat per defensar allò que és seu, són nacionalistes i juguen amb les coses de menjar. En canvi, l'operació d'Iberia de centralització progressiva de vols, mercaderies i serveis a Barajas no ho és, una maniobra política. A Madrid, de nacionalisme no en fan mai. Au va, senyors, que se'ls veu el llautó. No volien ser privats? Doncs a les verdes i a les madures, que ja ens hem fet grandets.