Asseguren exultants els arqueòlegs que és, potser, la troballa prehistòrica més fascinant que ha ofert la vellíssima entranya menorquina, aquesta terra de cultura ubèrrima i de petjades humanes que s'esvaeixen en la fosca dels segles més remots, més inescrutables. Ara, un dels secrets del ventre de la mare terra, ha sortit a llum tres mil anys després. Haver assistit a una conferència de divulgació de semblant descoberta arqueològica, m'ha fet veure la justesa de l'exclamació entusiasta que avui embolcalla l'ànim científic dels experts.
La primavera de l'any passat (2005), un grup d'espeleòlegs molt perspicaç va localitzar una cova, penjada, literalment, en el vertigen d'un tall de paret dins el barranc de Trebalúger, al sud de l'illa, en el terme de Ferreries. Al capdavant del grup hi havia Pere Arnau, a qui hom considera un fora de sèrie en aquesta afecció d'escrutar la geografia mineral, en recerca de coves, avencs, túnels i galeries i tota mena d'espelunques amagades dins la roca mare. Perquè us en feu una idea, Arnau és més aviat menut de talla, de barba espessa i bituminosa, de complexió fibrosa, ben ossat, un punt atlètic i fort, sense cap matèria grassa inútil. En una recòndita excursió espeleològica qualsevol, es mou amb la naturalitat d'un talp agosarat. Arnau faria passar la seva còrpora per l'escletxa més estreta, més inversemblant. Talpejant per dins els intersticis de la mineralogia subterrània, es comporta amb l'agilitat còmoda del felí i l'elegància de les aus. Alhora, es capté amb el seny i la prudència d'algú que, tanmateix, conserva dos dits de cervell per bé de la seva pròpia supervivència. I si res li hem encara d'elogiar, és que mai no ha saquejat o desbaratat el valor material primigeni del que troba, de manera que els arqueòlegs poden estudiar unes restes no capgirades ni desvirtuades. Vull dir que és un col·laborador rigorós, excel·lent, de la ciència arqueològica. Arnau, que professa un amor i una cura patrimonial primmirats, es cola per forats i falles com ho faria un celistre de vent. S'hi esmuny amb la facilitat pròpia dels fluids sanguinis pel laberint venós d'un organisme humà. Així va ser, amb aquesta mena de rara perícia, que Arnau, ajudat per Mònica Zubillaga i Josep Riera, va descobrir la Cova des Pas. Després de desprendre's des de la cornisa pel penya-segat, se'ls va oferir a la vista una cavitat no major a un nínxol circular d'uns 4 metres de diàmetre. Un cop hagueren fet la primera ullada, sense tocar ni remar res, s'adonaren de seguida que el recinte era un lloc d'interès prehistòric. En superfície, hi badaven restes del que eren, clarament, cabells o pèls, restes de fusta i ossos en estat gairebé pristi. Avisat el Servei de Patrimoni del Consell, els arqueòlegs començaren la tasca apassionant d'excavar, rescatar i estudiar tots els materials que, com un corn de l'abundància, ha donat a la ciència, fins al dia d'avui, devers 70 esquelets sencers d'individus que hi foren inhumats fa devers 3.000 anys, a més d'una quantitat ingent d'ossos desvertebrats. El conjunt suposa una excepcionalitat europea enorme, ja que l'estat de conservació dels materials orgànics, com fusta, cabells, ossos i altres, ve acompanyat -cosa inaudita!- de teixits humans tous momificats però intactes. El fet és únic. Només es coneixen antecedents similars en les troballes fetes en el gel dels Alps de l'Ötzi, o les de Galera, a Granada. El cas és que els esquelets contenen teixit pulmonar, massa cerebral i restes fecals. I, és clar, la paleoantropologia està que salta d'alegria, perquè, amb les primeres anàlisis, s'ha deduït quin va ser l'últim menjar -de continguts vegetarians- que va ingerir l'individu abans de morir fa tres mil·lennis. O bé ha permès de tenir a la vista malformacions de columna, excrescències tumorals, etc., que informaran sobre les condicions físiques i sanitàries: malalties, complexió general, edat o parentiu entre els individus. Entre els cadàvers, n'hi figura un que s'ha denominat el Senyor de la Trena que conserva elements fascinants: cartílags, tendons, pleura, un feix de cabells que li ha donat l'apel·latiu, i d'altres encara aferrats al crani amb massa meníngia dins. Fins i tot hi ha el crostís d'una mosca necròfaga que hagué de participar en el banquet de la putrefacció, cosa que prova que els enterraments es feien en estat fresc. Entretant, es pot certificar, arqueològicament, quina era la tècnica funerària del moment: posició fetal lateral, embolcallament del mort amb un sudari de pell bovina i, així el conjunt sencer, fermat després amb cordes vegetals i disposat damunt d'una civera. El Senyor de la Trena és ja, per a Menorca, el Tutankamon de la prehistòria insular.
