El conseller de Turisme és un home de fe. Fe cega en uns números que presenta a l'engròs, amb escassos marges per a les importants matisacions que cal fer en les dades que proclama, eufòric, tot imputant la suposada represa turística en la gestió del seu govern i en l'eliminació de l'ecotaxa. Unes variables que, ai las!, sembla que tot just ell -i determinats corifeus empresarials i mediàtics- entén a partir d'una creença irrebatible en uns guarismes que altres institucions qüestionen amb més precisió i rigorositat, desproveïdes de l'admonició gairebé litúrgica del titular de Turisme. Em preocupa molt -i no és pas ironia- que els consellers que treballen sobre números els esbiaixin tant: quelcom consemblant passa amb el negociat d'Economia i Hisenda, amb un cap que s'obstina a veure el que només enfoquen els seus ulls, i enterboleix així les diagnosis d'altres entitats que no tenen interessos polítics explícits i que discrepen, clarament, amb les dades oficials del Govern. L'optimisme de Flaquer seria comprensible si, al seu torn, reconegués les serioses dificultats estructurals per les quals travessa l'economia turística balear, inserida en un context globalitzador en el qual han emergit, en els darrers deu anys, competidors rellevants que gaudeixen de costos de producció força més ajustats. I, davant aquests entrebancs, el conseller prengués consciència i mesures concretes. En aquest respecte, existeix una copiosa bibliografia, signada per economistes de les Illes Balears, que Flaquer no pot ignorar, car imagín que la coneix. L'entrega més recent, d'imminent presentació, recull les ponències i els comentaris de les Jornades sobre el repensament del model de creixement balear, auspiciades pel Cercle d'Economia, la Cambra de Comerç i el Banc Urquijo, dirigides per Alexandre Forcades. El lector perspicaç trobarà en aquestes planes elements de discussió rellevants, molts dels quals van en una direcció totalment oposada a la que defensa l'enclotament del govern autonòmic.

La paràlisi teòrica i pràctica de l'Executiu -tot just eficaç, que no eficient, en la construcció d'autopistes- es supera mirant pel retrovisor: tots els mals que es destaquen a l'economia balear són adscribibles a la nefasta acció del govern anterior. Però recordin els números: sobre vint-i-tres anys de gestió autonòmica, dinou han estat administrats per presidents conservadors, mentre que tot just un sol quadrienni s'ha enllestit sota un president socialista. I és en aquest breu lapse de temps quan, segons els propagandistes del Govern, ens volen fer creure que es conjuguen totes les plagues d'Egipte, fent de la ignorància la més excelsa de les virtuts en un temps d'incerteses electorals. Lamentable, si atenem que aquests crits d'alerta provenen dels autoproclamats com a «professionals». La fe de Flaquer no mou muntanyes; però els he de confesar que commou -que diria Cabrera Infante-, fins a l'extrem que, pietosament, hom sospita que s'ha acabat creient les seves pròpies inexactituds -i sóc generós en la qualificació-: el 2002, ens diu amb la teatralitzada vehemència que sol amagar la inseguretat, deixaren de venir milers de turistes a les illes per mor de l'ecotaxa, tot eludint les condicions dels mercats internacionals -molt greus en aquells moments- i l'únic estudi rigorós que es va fer quant a l'impacte de l'impost sobre la demanda turística, que asseverava conseqüències més que limitades de la seva aplicació. Un text, per cert, rubricat per economistes gens sospitosos de col·laborar amb el Pacte de Progrés: supòs que, això també, ho sap el conseller.

Així doncs, resulta molt difícil acarar amb solvència les dificultats del nostre model de creixement quan es parteix de diagnosis tergiversades, fortament carregades d'ideologia partidista. Màxim quan els plantejaments no es mouen del curt plaç i els pensaments no van més enllà de la temporada turística vigent. Però si ens cenyim a la conjuntura -això que tant agrada a Flaquer-, les variables recentment difoses per l'INE apaivaguen l'optimisme del Govern: els nivells d'ocupació esperats per juny i juliol de 2006 són similars als del 2005, mentre es contrau l'estada mitjana dels turistes a les nostres illes, un fet que penalitza els ingressos. En efecte, la rendibilitat hotelera a Balears retrocedeix, en contrast amb d'altres comunitats autònomes -com ara Canàries, País Valencià i Andalusia-, fruit dels problemes de competitivitat del nostre producte turístic. Aquest es salva, a hores d'ara, gràcies al turisme espanyol -amb increments superiors al 50%-, mentre que l'estranger ostenta xifres més aviat discretes. La qual cosa posa en tela de judici tota la parafernàlia propagandística del Govern, quant a la captació de turistes internacionals. El conseller segueix posant la lupa sobre la quantitat; l'anàlisi econòmica emfasitza, de manera determinant, la qualitat, val a dir, la capacitat de generar més ingressos amb el mateix número de visitants. En aquest punt, no ajuda gens la política del «tot inclòs»: la seva progressió és innegable, tal com revela el recent estudi dels professors Joaquín Alegre i Llorenç Pou, que endemés demostren amb dades irrefutables com la part del lleó de la despesa turística resta en origen i no pas en destí. Alhora, tampoc no contribueix gaire la política territorial del Govern, entestat a obrir noves artèries desproporcionades amb el nostre territori, que pressionaran la construcció d'urbanitzacions de nova planta i, de retruc, l'esperonament del turisme residencial. En aquest context, els canvis d'usos dels hotels s'ha posat damunt la taula a l'agenda del nostre conseller per part d'un sector del capital hoteler. Aquest, més divers del que hom pot pensar, palesa estratègies diferents en funció del seu posicionament en el mercat. Així, el grup Fluxà ha capitalitzat un contingent important d'actius per a rellançar nous projectes a d'altres indrets; quelcom similar pensa fer el grup Barceló, conscient al seu torn del grau de saturació del mercat turístic insular i dels problemes derivats de l'embranzida de la construcció. Els marges de maniobra dels petits i mitjans empresaris són molt menors, de manera que en el nou escenari que s'obre cal preveure línies d'actuació diferenciades.

He de dir que entenc els consellers de perfil econòmic: han de proclamar signes positius a l'economia per a generar bones expectatives. En aquest sentit, i amb dades a la mà, no els direm -com ells sí que feien a la legislatura anterior, sense cap fonament científic: encara es recorden les incendiàries soflames de Flaquer- que ens trobem en una situació apocalíptica, perquè no és pas cert. Ni que tot s'esfonsa, recurs que el conseller, aleshores a l'oposició, advertia dia sí i altre també. El que subscrivim és que la nostra economia es troba en un context nou, de forta generalització de l'economia turística a la Mediterrània, amb canvis rellevants a la demanda i amb la irrupció de fenòmens relativament recents -les noves tecnologies, les companyies de baix cost, etc.-. Que Balears, en tant que first comers (és a dir: pioner), sintetitza la maduració d'un producte turístic que imposa nous reptes als agents econòmics i socials i a les administracions. I que urgeix un receptari distint que contempli actius tangibles que singularitzin la nostra oferta, en un sentit prou ample que ha de contemplar, de forma inajornable, la valoració cultural, econòmica i turística del medi ambient. Tot plegat, requereix de diagnosis assenyades que fugin del conjunturalisme, per evitar que siguin utilitzades políticament per uns i per uns altres. Mentre el conseller segueixi llegint tan poc, portant ciris a la Sang i fent rialletes al costat de figures innòcues -i, en algun cas, a preu de canari jove- per al nostre teixit econòmic, li augur que el mercat, de debò, col·locarà tothom al seu lloc.