cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 20°
29°

Quadern de viatge

Dimecres, 24.- Pina és un llogaret situat a la part més alta del marge nord de la Torrentera de la font d'igual topònim. La seva població és a l'entorn dels quatre-cents veïnats i pertany, administrativament, al municipi d'Algaida. Es tracta, sens dubte, d'un lloc amb molt d'encant, puix que no s'han fet, encara, barbaritats irreparables a la seva fesomia urbana, un indret agradable i tranquil de cases baixes i corrals, els habitants del qual gaudeixen d'una extraordinària qualitat de vida. Fan part important del nucli urbà les cases senyorials de son Ribas, assetjat de tàpia el jardí, el convent de les monges franciscanes, l'església parroquial, d'estil classicista, que es troba sota l'advocació dels metges, i sants, Cosme i Damià, i de la Mare de Déu de la Salut. I en el cor del poble, sa Plaça, amb un monument al Sagrat Cor, a la qual imatge, per causa d'accident privat de miracle, li manca el braç dret. Dalt d'un pedestal, escalonat a la base, l'estàtua sacra observa, des de l'ombratge dels arbres, l'actitud dels transeünts. En una de les cares del sòcol hi ha gravada una inscripció que, pel seu caràcter històric i, per què no dir-ho, definidor del caràcter ideològic dels seus ciutadans, mereix ser reproduïda: «En el amanecer de la Nueva España, el pueblo de Pina levanta este Monumento al Sagrado Corazón de Jesús, como símbolo y expresión del más vivo anhelo de sus hijos, que quieren para su Patria la Paz de Cristo en el Reino de Cristo. 11 de octubre. Año 1938». Un poc més avall, en una placa addicional de celebració, col·locada durant la democràcia, pot llegir-se: «Commemoració 50 anys. 1938-1988». El text original produeix calfreds a l'espinada. La reincidència esborrona.

Divendres, 26.- En Damià, un bidell fadrí i desgarbat, d'edat indefinida, no gaire alt i grenyut, amb les butxaques dels calçons plenes de vencisos, papers, escapçadures de tela i altres estris que, a més de semblar inútils, eren inútils, excepte el mocador, de grans dimensions, que feia servir per eixugar el degoteig de la punta del nas, doncs en Damià, estirant la corda amb inusitada traça, feia giravoltar, per dues vegades consecutives, amb un interval d'un parell de minuts, la campana, convocant els alumnes a la disciplina de la formació, que a desgrat observàvem. El batall percudia les parets d'aliatge i el so net del bronze es dilatava per les lloses del pati, tot evitant el coll majestuós de la cisterna, i s'expandia per les voltes del claustre, s'enlairava vers les aules, encara buides, que aviat s'omplirien d'efímeres conjugacions, rialles que s'esvanirien per la superfície obscura de la pissarra. Pujant l'escala del col·legi, d'escalons amples, gastats per les passes, ens vigilava, des del primer replà, la mirada metàl·lica del pare Cerdà, un bust que alguns dies portava ulleres. Just arribar al primer pis, enrajolat el passadís amb els dibuixos geomètrics de les rajoles hidràuliques, blanques i grises, davant un tauler d'avisos, una estança petita, que abans havia estat antesala del despatx del director, sala de professors, fumador i, encara abans, havia tingut altres usos no gens pedagògics, doncs allí, a l'entorn d'una taula rodona, amb cobertor i braser, d'hivern i d'estiu apagat, el pare Colom ens donava classes de llatí. No érem més de cinc o sis estudiants de la branca de lletres que, a les tardes, amb l'arribada de la primera calor, amb prou feines podíem mantenir-nos desperts. Ell parlava baix, amb un fil de veu gairebé imperceptible, que ens obligava a escoltar-lo atentament, tot i que l'excessiva proximitat ens exposava a rebre algun perdigó de saliva. Aleshores, el pare Colom era el superior de la congregació i intuíem que tant el càrrec, com la docència, l'enutjaven, puix que el distreien de seves investigacions, tant filològiques, com lul·lianes, tasques que duia a terme a la seva cambra de la clausura i en les quals excel·lí, essent-ne la culminació l'Onomàstica lul·liana i eGlossari general lul·lià. Traduíem els clàssics de la literatura llatina, sobretot les Odes, d'Horaci, un poeta que hauria d'exercir gran influència estètica sobre els poetes de l'Escola Mallorquina i, com no podia ser d'altra manera, sobre els seus epígons, dels quals fra Miquel Colom n'era seguidor tardà, i les Bucòliques, de Virgili, un dels meus escriptors preferits, immens a l'Eneida, de la qual traduírem fragments. Dissortadament, aleshores érem massa joves i eixelebrats per copsar, amb tota la intensitat, el mestratge d'un home savi. Tanmateix, no foren del tot inútils les seves ensenyances. M'enorgulleix, com a deixeble, rebre un premi que porta el nom d'un dels meus mestres, un humanista que vessà, amb generositat i paciència, la seva saviesa sobre nosaltres.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.