No hauria de ser normal que l'inici al Parlament de la reforma de l'Estatut comenci amb dissensions polítiques importants, i amb un ambient no gaire definit sobre el que arribarà a bon port o no. En circumstàncies normals, el debat d'aquet text hauria de ser una festa de l'autogovern, un homenatge a l'autoconsciència col·letiva pel fet de viure hores històriques que seran recordades i estudiades per les generacions futures. Però no és així. L'únic evident són les disputes polítiques, la sensació que el PP no pot decebre el seu cap de files, Rajoy, i ha de llimar el text final tant com pugui. Volen una reforma a mida dels centralistes que comanden al carrer Génova de Madrid. I a sobre, el PSIB-PSOE, que no té cap intenció de permetre que el PP se surti amb la seva, conscient que el redactat final s'haurà d'aprovar a Madrid. No és una situació per tirar coets. És més bé el reflex d'un país dividit, embullat i incapaç d'assolir un nord comú. La reforma de l'Estatut arriba en una època d'incertesa econòmica, de baralles per aconseguir el pastís urbanístic, d'esforços per donar sortida a l'allau migratòria i d'indefinició sobre quin ha de ser el nivell institucional del propi país. Cada grup polític va a la seva. Uns molt enfora, els altres embullant troca. Però, al capdavall, serem el que ens mereixem ser. Ni més ni menys.