Quan vaig començar la meva militància política tenia idees clares i senzilles sobre què eren els partits. Per a mi, havien de defensar la ideologia per a la qual foren creats i, si la ciutadania no els votava prou, doncs mala sort i a esforçar-se per difondre millor la bona nova i mirar d'estirar la gent cap a les seves conviccions. Des d'aquesta posició mental, Jeroni Albertí m'escandalitzà quan, després del fracàs de l'Operació Reformista, no digué que les seves propostes eren raonables però encara no havien convençut els votants, ni que tenia unes idees polítiques tan diferents de les de la gent que valia més deixar-ho estar, sinó que admeté l'error d'haver-se allunyat de la sensibilitat general i assegurà que, a partir d'aquell moment, UM miraria de reflectir allò que pensaven i allò que eren els mallorquins. I crec que la política d'UM implícitament ha seguit aquella indicació, per bé que el retrat dels mallorquins que en resulta sigui indiscutiblement mediocre.
Un altre personatge em decepcionà, en aquest mateix sentit, i ara des d'una solvència intel·lectual reconeguda, fou Jordi Pujol. Deu fer una vintena d'anys que, al Teatre Principal, al costat de Gabriel Canyelles, afirmà durant la seva conferència que a Convergència i Unió no tenien altre nord que «navegar pel centre del riu, lluny de les voreres, per allà on passava el corrent principal». Era la miserable traducció política de la dita castellana «¿A dónde va Vicente? -'A donde va la gente!». Pujol és llegit i culte, parla idiomes i té una imatge d'home documentat. Comparat amb els nostres polítics, i amb molts de principatins, és d'una altra galàxia; però la seva política no resisteix la confrontació amb la que fan els espanyols, que han tret de Catalunya tot el profit que han volgut i a un cost irrisori. Quan només comptin els resultats i s'oblidin els gests i les gesticulacions, Pujol romandrà allà on sempre ha estat: en l'espanyolisme regeneracionista, que, probablement, és allà on està situada gran part de la parròquia nacionalista del Principat (cosa que verificaria, per tant, la vocació pujolista de la centralitat).
Ara les meves idees al respecte també són clares, però no tan simples com fa vint anys. Encara pens en la funció de lideratge dels polítics, en la missió de fer pedagogia que tenen els partits, en l'obligació d'estirar la gent cap a posicions nacionals i socials decents, i no en la vocació d'anar darrera la massa i de fer política segons les indicacions de les enquestes d'opinió. Però també crec que hi ha un aspecte vàlid en la teoria de la centralitat: el reconeixement que la gent, els volums importants de votants, actuen raonablement. Això implica que al País Basc no es poden despatxar amb una invectiva les propostes de Batasuna, per exemple. O que a Mallorca la política del PP, la que aproven la meitat dels mallorquins, deu tenir algun grau de sensatesa. I, sobretot, no es pot incidir en l'opinió pública (i aquesta és una de les funcions dels partits) des de posicions tancades a reconèixer aquests aspectes del funcionament polític. Les posicions extremes, quan indueixen a l'aïllament, són pròpies de les sectes, i no dels moviments socials. He d'admetre, però, que la Història aporta exemples que contradiuen el meu argument: Hitler era un extremista, que, a més d'anar per les voreres més impracticables, desvià el curs del riu. Esper que els nostres feixistes no faran un ús tan pervers dels vots que Mallorca els doni. De moment, la que segons l'Estatut és la nostra llengua, ha estat expulsada del Parlament Europeu amb una iniciativa del Partit Popular. El riu mallorquí comença acanviar de llit. I al nostre govern, segons tots els indicis (no ha protestat ningú), ja li van bé aquests barrubins. Per molts de vots que tengui darrere, comença a ser difícil ser comprensiu i mantenir la calma.
