Em deixo de subterfugis, consulto l'oracle dels oracles. El diccionari de la RAE diu, textualment, que literatura és el «arte que emplea como medio de expresión una lengua». De manera que literatura catalana és la literatura que s'escriu en català. Tanmateix, el senyor Ferran Mascarell, tan aviat com ha estat nomenat Conseller de Cultura de la Generalitat, s'ha apressat a afirmar que els escriptors catalans que escriuen en castellà acudiran a la Fira de Frankfurt, tot i que la literatura convidada és la catalana. Això ens fa pensar que el Conseller no té gaire clar allò que és cultura nacional, ni el fet que Catalunya és una nació. Tanmateix, ningú no s'ha preocupat d'aclarir-li les idees. Potser perquè la seva trajectòria intel·lectual és prou brillant com per no anar-li a cantar les veritats. De manera que cas de no posar-hi remei (i res no fa pensar que n'hi posin), el país perdrà, a Frankfurt, una oportunitat històrica de proclamar que tenim una literatura exportable i adulta, i que, a més a més, respon, un per un, a tots els pressupòsits que ha de tenir una cultura nacional, en peu d'igualtat amb l'alemanya, la francesa, l'espanyola i qualsevol altra. Què en diu, d'això, Mascarell? L'historiador o l'exdirector de l'Avenç, és clar; no el funcionari de l'administració socialista. Deixem-ho córrer. Ja li ho demanaran (o tal vegada no) aquells que poden aspirar que els escolti. L'arrel del nostre mal rau en el fet que el model lingüístic de Catalunya no ha estat dissenyat des de Catalunya, sinó des de Madrid. I, per afegitó, amb mentalitat espanyola. Aleshores, el posicionament del Partit Popular i del PSOE, respecte al bilingüisme, és idèntic. Únicament la suma de matisos en fa la diferència. Així com els conservadors centrarien el català en la lectura dels clàssics i en les converses amb la criada (és a dir, una grolleria), els socialistes són partidaris del bilingüisme transversal. Respecten i protegeixen la identitat lingüística del territori, però n'afavoreixen la pol·lució. Un exemple? No és normal que un país que ara mateix seria capaç de treure un milió de segadors al carrer, converteixi en best-seller, la Diada de Sant Jordi, un llibre en castellà. Cosa passa, perquè fent ús de la lògica, no s'entén. I si no s'entén, és perquè hi ha mentalitats manipulades. A part d'això, i sempre pensant en Frankfurt, en el supòsit que els socialistes fessin seu l'eslògan «una llengua, un país» (que molt possiblement el senyor Mascarell haurà portat estampat en una ferratina al vidre posterior del seu cotxe), entrarien en contradicció flagrant amb la seva oposició a les seleccions esportives catalanes i a la definició de Catalunya com a nació a l'articulat del nou estatut. Si tenim en compte, per tant, que en el Tripartit hi ha majoria socialista, no ens ha de provocar cap sorpresa que el PSOE decideixi quin vestit s'ha de posar la literatura catalana per a viatjar a l'estranger. Tal volta ens ha d'indignar? Home, i tant! D'altra banda, la pressió dels editors a l'Administració deu ésser brutal. Les editorials més poderoses de l'Estat, que ho són, a la vegada, del món hispànic, estan instal·lades a Catalunya. Això vol dir que paguen impostos a la Generalitat i que donen treball a un nombre gens menyspreable de catalans. I des del punt de vista empresarial entenen que tenen dret a promoure els seus autors a Frankfurt. No hauria d'ésser, el seu, un raonament determinant, encara que és de pes. Per quin motiu no ha d'ésser determinant? Perquè no. En poso un exemple. A començaments del segle XX, les millors fàbriques de pintes eren a Catalunya, i no per això, arribant la Mercè, vestiren la pubilla de l'ajuntament de «manola». Les indústries del llibre en castellà han de rebre subvencions a través de les conselleries d'Indústria o de Presidència i de les associacions empresarials. Res més. La promoció a l'estranger dels autors catalans que escriuen en castellà ha d'ésser cosa de l'Instituto Cervantes o de qualsevol dels organismes de promoció cultural del govern espanyol. Malauradament, els interessos comercials dels editors en castellà, coincideixen amb els ideològics del PSOE, la qual cosa ens permet vaticinar que Frankfurt serà un bunyol estantís. En qualsevol cas, la pífia, per grossa que sigui (i ho serà grossa, Déu meu!) no serà responsabilitat exclusiva dels socialistes ni dels editors. Els uns i els altres van a la seva. La responsabilitat serà del país. I si filem més prim, dels escriptors.