Rafel Crespí

Marbellalització

Rafel Crespí15/04/06 0:00

Marbella ens ha vengut a distreure una mica l'atenció. La nota sarcàsticament folklòrica d'un Estat on, tret d'alguns temes greus, els de sempre -l'articulació territorial i ara, conjunturalment, l'evocació de la segona república, amb el debat implícit que comporta-, sembla que vulgui reduir el seu devenir a una xabacaneria resoluble en una sessió catàrquica tipus «diario de Patricia» o a esventar els draps indecorosos en una perpètua salsa rosa d'injúries i paraules mig dites. Marbella, s'ha convertit, en aquesta quaresma monòtona, en una mena de confraria atípica, amb massa encaperutxats i rostres anòmims «costaleros», que ajuden a fer avançar per aquests camins de difícil redempció un pas processional esperpèntic. Massa barrabassos indultats pel clamor de les urnes i santificats en el paper «couché» de bracet d'una folklòrica amb pedigrí o d'una baronessa de déu sap quines arrels o sota les faldetes d'un xeic àrab que, malgrat que sembla que tenguin cera del corpus, no ens hauríem de pensar que són de mel i sucre. És allà, a una punteta de la pell de brau, en una mena de república de lleis particulars i indòmites que només coneixen qui traspassen l'arc (triomfal?) que n'assenyala els límits. Però hi és. És cert, Marbella no mereix una saeta i difícilment la llei del Cèsar, amb presó golgotiana inclosa, podrà redimir tanta cugula a lloure, tanta cugula que ofereix verdors de blat sota l'opulència, diguem que econòmica, i que, amb tant d'oprobi, ofega les espigues justes. N'hi ha? Sens dubte que sí, n'estic convençut. Si a Sodoma i Gomorra es varen trobar algunes, encara que poques, ànimes justes, també a aquesta vila, mascaró de proa de la Costa del Sol, algú hi deu haver que no té les mans pilatonesques que quan se les renta desprenen alguna esquerda de coàgul de tanta sang compartida.

Tanmateix hi ha un perill que, encara que sembli frívol, no l'hem de menystenir: la generalització de la marbellalització, escrit així, encara que sigui cacofònic. O el que és semblant: voler veure Marbelles més enllà dels seus límits territorials. Per molt gràfica que sigui la imatge no hi hem de jugar amb ella, no hi hem de jugar fins que no sapiguem ben bé quines són les responsabilitats de cadascú. Amb noms i llinatges, amb dades del registre de propietat i procediments que s'han seguit per arribar a la situació insostenible. I només hem de parlar de noves Marbelles quan tenguem la certesa que les situacions són equiparables. Ja sé que des de la tribuna d'oradors de qualsevol institució pública, o des de qualsevol tasser de cafè o de qualsevol columna de diari és molt temptador caure en la broma fàcil i voler estendre Marbelles pertot arreu. Però cal ser prudents, ardits també, però tan ardits com prudents. Que no se'ns escapi la pedra de la mà, ni la saliva de la boca, si no estam segurs que allò que en diguem marbellització ho sigui de bon de veres. Encara que hi hagi casos, com el de Sineu, on sembla que han grinyolat els sistemes de control de l'erari públic o encara que una primera vara municipal sigui encausada per la justícia.

No us penseu que ara vulgui fer d'advocat del diable o que vaig amb el ciri pasqual a la mà, ni que fos un lliri d'aigua, i no vulgui creure o sospitar que algunes bubotes enteranyinen l'honorabilitat de tots els nostres personatges públics. De tot hi ha a la vinya del senyor. Però hem de tenir en compte que alguns analistes -ben assenyats- d'aquest diari han comentat, encertadament al meu parer, que el poble sobirà no és absent de culpa en tot aquest assumpte. I això és una mica delicat perquè atempta contra una de les nostres conviccions que com a demòcrates tenim: la sobirania popular. Ja sé que en els nostres furs interns alguna vegada podem tenir la sospita que el poble s'equivoca quan diposita el vol a l'urna. Però és una sospita que hem de bandejar perquè si no obrim l'escletxa, o millor dit, la porta a redemptors il·luminats que volen fer veure que escolen la seva sang per tots nosaltres quan tots sabem que és a l'inrevés.