No és gens senzill trobar solució al problema del botellón i ja és un poc tard. Quan fa vint-i-cinc anys els fills de la classe mitja baixa ho provaven, poc importà al poder, les conseqüències que tindria. Després, a l'era González es generalitzà. La policia patrullant els carrers, però no intervenia i molts cops s'ho miraven amb certa complicitat, es limitaven a controlar alguna baralla o a socórrer els efectes d'alguna sobredosi. El problema sembla greu avui, que ha arribat als fills d'aquells que pareixia que ho tenien tot. Aquesta moda desfasada del mal beure (i pitjor follar) arriba a tots els estaments i combina un antic gust per la vetlada a la fresca, menjant i bevent, tan mediterrani, tan nostre, amb l'importat costum de posar-se fins al cul de beguda. No és una situació a corregir policialment ni amb imposicions, és una malaltia de la societat nostra que permet al mateix temps el tràfic de dones i el seu esclavatge, la conducció temerària baix l'efecte de totes les drogues menys l'alcohol, o, per posar un exemple més proper, els «botellons» legals que es duen a terme en determinades zones residencials com la Llonja o el Terreno. Ara, aquesta anormalitat importa des del moment que pot afectar els fills dels que manen, i preocupa un sector on s'hauria de fer un control de qualitat. Ben lluny de justificar aquest desfasat i brut costum, més just seria que sagafàs el problema des de la seva arrel. El que més o manco començà com un joc, amb la mateixa transició i en alguns casos en els ambients punk i antisistema commemorant els calimotxos de campanya a les trinxeres, anà derivant cap a aspectes més lúdics i d'autèntica exhibició d'un migrat temps lliure. Ha funcionat prou bé tots aquests anys per al sistema actual, el fet que de dilluns a divendres o dissabte, el poble, es dediqui a la producció i el cap de setmana a la consumició. Ha estat el plantejament més segur per a garantir la perdurabilitat d'un sistema que se n'ha endut a molts per davant i, d'aquesta manera, no ha causat massa entrebancs al poder. Quan el jovent no beu, ves quines coses!, resulta que reivindica els seus drets. Mentre aquesta porta oberta al fracàs de l'addicció ha omplit gairebé els racons de totes les ciutats de l'Estat, els joves francesos lluiten pel seu futur. A l'Estat espanyol, s'ha perdut aquesta guerra!
Moltes guerres s'aguanten gràcies al consum de drogues i alcohol. La solució no és policial. Esclar que amb els nostres impostos no s'ha d'invertir en la neteja de les restes d'aquest naufragi col·lectiu, però l'assumpte és molt més complex que tot això. Cirer no pot escoltar només els propietaris dels locals que paguen impostos, el sistema anarcocapitalista que fa anys ens han encolomat és mogut per moltíssims factors. És un problema més global i dintre d'aquest, tot s'hi assembla, observin el que passa amb l'actual consum de lectura.
O es que algú s'imagina, només per posar un exemple, que el món llibreter es mobilitzàs per la quantitat de gent o entitats que trafiquen amb llibres sense tenir-ne llicència o pagar els impostos corresponents. Algú s'imagina els addictes a la lectura reunint-se al carrer i els llibreters anant a la batlessa a mostrar la seva indignació davant entitats bancàries, venedors il·legals, falses associacions culturals, periodistes corruptes que reciclen els exemplars enviats a la secció de cultura, editors pirates... i, fins i tot, després, anar a culpar de la mala digestió i de les mateixes conseqüències que la lectura provoca en certs individuus?... seria injust involucrar una classe tan pulcra com la política en tot això.
