Coses de la natura, avui també és primavera a Bagdad. Una primavera astronòmica, com astronòmica és la xifra de beneficis de les empreses rapinyaires que van encastades en els arguments, els objectius i els mètodes d'aquesta guerra il·legítima i criminal. Astronòmica, també, és la quantitat de morts desconeguts, que es compten a grapades perquè no tenen el privilegi de morir en nom de cap empresa multinacional. El món no és més segur tres anys després de la invasió il·legal d'Iraq. Però això, com el degoteig incansable d'atemptats, la més que incipient guerra civi, el terror i la sang, ni és notícia. És per aquest motiu que he pensat oferir-vos la «primícia» de l'arribada de la primavera al país que s'esmuny pel desaigüe del bidet del senyor Bush. Pocs confien en la pervivència d'un país amb conflictes territorials, ètnics i religiosos atiats per l'invasor. No seré jo qui m'atreveixi a fer messions del què quedarà de l'antic aliat dels ianquis, ni si trobarà la pau -qualsevol pau, inclosa la dels cementeris- en les pròximes primaveres. No és fàcil compartir espècie amb els animals que compten els morts com a efectes col·laterals i tracen les estratègies segons les necessitats particulars sense que els importi la devastació, el saqueig, el patiment, la desestructuració de tot un país i els efectes desequilibrants en el món.

l l l
No és per sentir-se orgullós de ser humà, precisament. Com tampoc no podem sentir-nos satisfets d'haver abandonat l'empenta que ens mobilitzà ara fa tres anys. A vegades, sembla com si ens enorgullís haver tengut raó, tota la raó, des de la inexistència d'unes armes que només veien els qui ara veuen motxilles on només hi ha controlades bosses d'esport (la motxilla ofereix una connotació etarra que la bossa d'esport no té) fins a la seguretat que eterror islamista tenia i té altres socis més propers als parquets internacionals que el sàtrapa de Saddam Hussein. Per no parlar que el conflicte entre xiïtes, sunnites i kurds se sabia colgat com un tió a l'espera d'una bufada o que el president Aznar patia de perillosos deliris de grandesa. Vull creure que no és satisfacció sinó necessitat de recordar perquè no ens reescriguin, fins i tot, la pròpia història. Però si no hi ha orgull de ser humà ni descans per reivindicar la raó i la llei, qualque motiu tenim per a la satisfacció de saber-nos còmplices de la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq. Duim tres primaveres des d'aquelles eleccions que recuperaren l'orgull de la condició de ciutadans per a molts desencisats. I això, com la primavera, és un alè d'aire fresc enmig d'un ambient putrefacte. És necessari no oblidar les rialles dels «palmeros» que votaren la mort i la destrucció en eCongrés. Recordar-les sobretot ara, que és primavera i els mateixos es riuen de la vicepresidenta perquè, en lloc de parlar el texà del petroli, vestí els colors dels oblidats.