«La vida és feta de metalls innobles / que ja han perdut la seva lluïsor». Dos versos així et poden fer rellegir un llibre. En aquest cas Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, que és ben possible que sigui emiglior fabbro de la seva generació i, sens dubte, qui dóna un dels més colpidors testimonis sobre la nostra condició. Però cal recordar -i no és paradoxa- que si és Joan Margarit qui ha fet Càlcul d'estructures (ell i totes les bufetades que li ha donat la vida, en definitiva ell i la seva circumstància) no és menys cert que també podem dir que és Càlcul d'estructures el que ha contribuït a fer-lo a ell com a poeta, aquest llibre juntament amb tots els seus altres llibres. Perquè és l'obra la que fa l'artista, tant com aquest fa la seva obra.
Naturalment, aquesta dialèctica entre obra -o conjunt d'obres- i autor dóna una major pervivència, una major longevitat, a aquella o aquelles que a aquest. Els textos que queden -i, si no queda, un text no és res- duren molt més que el poeta o que l'autor que els ha posat damunt la taula. Però òbviament això no suposa cap deshumanització de la parenta pobra/rica, perquè la supervivència és possible justament gràcies al fet que els seus lectors es renoven progressivament. Al capdavall, hi ha un procés de relleu d'una generació per una altra, i aquesta encara per una altra, i així successivament, procés que sabem que pot durar segles.
Perquè si existeix una necessitat de compondre o escriure poesia, també hi ha una necessitat -prou forta en els lletraferits- de llegir-ne. Margarit expressa aquesta necessitat lectora o receptora quan escriu en l'epíleg d'aquest llibre: «La poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l'angoixa per aquest desordre, de vegades s'intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d'un entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat... En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior». És clar que aquest nou ordre que s'estableix no és mai total, així com també que, evidentment, no tots els poemes hi poden contribuir en igual mesura.
Tanmateix, tota contribució a l'ordre interior s'ha d'agrair, per modesta que sigui. I fins i tot uns pocs versos ho poden fer, contribuir a un major coneixement, a un increment d'allò que coneixem, per limitat que sigui. Rellegint Càlcul d'estructures, ara m'han colpit els tres següents: «Els vells no busquen pas la veritat. / Tota certesa no és res més / que una ferida inútil». El que vol dir que, eventualment, no és ver que la veritat ens faci lliures sempre. Certes veritats ens converteixen en els seus serfs, ens esclavitzen. Tanmateix, la veritat té un gran poder -potser el major de tots- independentment que ens complagui o ens condemni. I poc importa que, com ens recorda també Joan Margarit, «el final serà sempre un mal final».
