Els joves tenen mala fama. Sempre n'han tenguda, però tenc la percepció que avui en dia la imatge del jove que se'n fot del ball i del que el mena, del jove maldestre i maleducat que no té respecte per ningú, s'ha estesa encara més. És una imatge, tot s'ha de dir, que qualque vegada es correspon amb la realitat, però que sovint és totalment falsa. Pertot hi ha bo i dolent, tant dins la joventut com dins la maduresa. Fins i tot m'atreviria a dir que hi ha persones majors tan o més malanades i irrespectuoses que aquests jovenents malafamats.
I ara us en contaré una que em va passar que il·lustra perfectament el que us deia.
L'altre dia tenia una feina a Ciutat. Tot d'una que hi vaig arribar em vaig aficar dins un aparcament subterrani per deixar-hi el cotxe. Vaig haver de fer un parell de voltes fins que vaig trobar un lloc buit. Debades fan nous aparcaments, però tants en fan tants que queden estibats amb un tres i no res. Un altre dia tal volta en puguem parlar d'aquest tema. A la fi vaig afinar una plaça lliure. El problema era que estava just devora una paret i per col·locar-m'hi em calia fer una maniobra. Vaig comprovar que no venia ningú darrere, em vaig fer envant i després endarrere per tal de deixar l'automòbil amb la part posterior arran de la paret. En aquest moment em vaig trobar que havia fet la maniobra massa curta i el cotxe no entrava. No em quedava més remei que tornar-me a fer envant, agafar bé l'endret i recular un altre pic. Però amb tot i amb això va arribar un altre vehicle que se veu que frisava molt, perquè provava de passar de totes totes sense tenir en compte que l'espai que hi havia entre el morro del meu cotxe i la fila d'automòbils aparcats a l'altra banda era massa estreta. Jo, de ben aturat, li vaig fer senyes perquè esperàs un moment. Només calia que jo em fes un metre envant per poder, després, entrar al lloc d'aparcament. No em podia fer més arrere per deixar-li espai per passar perquè estava gairebé afitorat a la paret lateral. Però va ser per demés, no hi va haver paciència i va haver de passar tant sí com no. El resultat va ser el que jo m'esperava: va fregar de dalt a baix amb el morro del meu, amb un xiscet agut, d'aquells que fan mal a les orelles. De l'altre vehicle hi va davallar una dona amb els cabells grisos, que vaig calcular que devia tenir devers setanta anys. Va mirar el seu cotxe, es va posar les mans al cap i va exclamar: «Ai Déu meu, s'ha retxat de dalt a baix». Vaig mirar el meu i vaig veure que també tenia una fregadeta, però molt més petita que la seva. Em vaig dirigir a ella i li vaig dir que si hagués tengut una miqueta de paciència allò s'hauria pogut evitar, però que el mal ja estava fet i ara hauríem d'emplenar els papers de l'assegurança. Vaig tornar a entrar dins el meu cotxe i em vaig posar a rebostejar per dins la guantera per cercar els papers i, quan vaig sortir-ne amb el document a la mà quasi no vaig ser a temps a veure com aquella dona tornava a entrar al seu cotxe i arrencava a tota potència fent xisclar les rodes sobre l'asfalt.
Vet ací quina una!, vaig pensar. Qui ho hauria de dir! I no era una joveneta, que va!
Jaume Lladó, professor
