No serà aquest cap de setmana que ePP es reinventarà. Del que hem sentit fins ara se'n demostra un PP més fidel que mai als seus principis i menys empegueït que mai del seu passat, tant del proper com del més remot, amb estranyes «enteses» del seu president fundador cap als colpistes. No serà aquest cap de setmana que sorgeixi l'alternativa centrista a la tan proclamada radicalitat dePSOE. Fan bé d'assumir el passat i d'enorgullir-se'n, perquè no en tenen d'altre: són fills dels seus progenitors polítics i esclaus de les seves complicitats. Assegurar que és des d'aquesta posició o des d'una altra de més centrada que es guanyen les eleccions és un exercici que agrada fer als analistes, però cap d'ells no signa una fórmula segura i infal·lible de guanyar. Entre altres motius, perquè no és el discurs o les actuacions allò que determina la ubicació: és la percepció que la gent té d'aquest discurs i d'aquestes actuacions. Tenim l'exemple de la corrupció. Ningú amb pretensions d'objectivitat no atorgaria més corrupció al PSOE de González que al PP d'Aznar. És cert que els casos d'aquell període varen ser més sonats i orejats per la premsa, que la justícia s'arregussà els faldons i va córrer al darrere dels corruptes sense aturall i que, per això, la percepció de corrupció s'escampà entre la consciència col·lectiva amb noms i llinatges que ja s'han fet llegenda, símbol i sinònims de corrupció. Però no és menys cert que, sense anar gaire lluny, no hi ha habitant d'aquestes illes capaç de creure en l'honradesa dels qui manegen els grans contractes i, fins i tot, semblam resignats al pagament de comissions com a part inherent a la política local. Popularment s'assimilen les grans obres amb les grans comissions, les constants requalificacions de terrenys amb les «untades de corrioles», els viatges oficials amb la despesa innecessària, rasputins inclosos, les grans contractes amb bescanvis de favors... i, malgrat aquesta certesa, que en els pobles petits arrela en propietats conegudes i visites reconegudes, se segueix confiant en els mateixos. És la percepció i aquesta depèn d'estratègies ben muntades sobre complicitats entre el poder polític, l'econòmic, el judicial i el mediàtic. Quan la conjunció de tots ells no es dóna, la corrupció passa a ser «norma».

l l l
Per això existeix l'estratègia de convertir en radicala política temorosa del govern del senyor Zapatero. Si ho aconsegueixen, no cal fer cap esforç per apaivagar la cridanera veu del senyor Acebes, la suficiència insultant del senyor Zaplana o la reiteració neocon del senyor Aznar: basta repetir fins a calar en els caparrins dels lectors superficials, dels fidels a un sol diari, dels afiliats a una sola emissora i dels que no dubten a repetir missatges perquè depositen la fe en el missatger. És el vertader sentit de la Convenció popular: crear un missatge homogeni de radicalitat en l'adversari i esperar a veure'l créixer entre tertúlies i cafès. La resta del parlat aquest cap de setmana és catarsi col·lectiva perquè no defalleixi l'orgull de pertànyer als escollits que tenen la veritat sense dubtes. Els dubtes, el bescanvi d'idees, el matís i la negociació són per als dèbils. Dèbil i radical, com la imatge que generen del govern ZP.