A un país normal de la llengua pràcticament no se'n parla. Ho fan, només, els especialistes per a tractar qüestions específiques; i molt de tant en tant als mitjans de comunicació hi apareix qualque polèmica o discussió sobre qualsevol tema lingüístic més o menys transcendental, segons les preocupacions de cadascú. Perquè ningú parla normalment d'allò que és sempre normal, de la rutina de cada dia; la normalitat no és notícia, i l'ús del portuguès a Portugal, de l'alemany a Alemanya o de l'anglès a Anglaterra, com del castellà a Castella, no és notícia: és, simplement, normal; és la normalitat. Però el català als Països Catalans és contínuament motiu de discussió i de brega, i no hi ha setmana en què el tema de la llengua no sigui present als mitjans de comunicació. No som, doncs, a un país normal.

Darrerament, però, el tema de la llengua s'ha convertit no ja tan sols en un tema polèmic, sinó en un tema escandalós, per les declaracions i el posicionament hostil del Partido Popular contra el català i per les negociacions de l'Estatut de Catalunya. Si els acords fins ara coneguts van envant, el català ja no constarà com a «llengua pròpia» de Catalunya, encara que hi serà oficial, i no tots els residents en aquesta comunitat tendran obligació de conèixer-lo, sinó només els que en siguin ciutadans administratius... Una rebaixa important respecte al que es proposava. Així i tot, però, el PP continua el seu serial d'atacs i mentides per a entrabancar al màxim que el català pugui ser mai la llengua d'un país normal: anuncis radiofònics fomentant l'odi andalús a Catalunya, maniobres parlamentàries i judicials per a anul·lar els avanços que hi ha hagut a l'ensenyament o a qualque altre àmbit concret, declaracions dels seus dirigents alertant contra el suposat arraconament del castellà a l'àmbit privat (la qual cosa encara no és certa, però sí desitjable per al progrés de la normalització catalana)... EPartido Popular no està gens interessat en la convivència pacífica dels que ells en diuen «espanyols», sinó que cerca desesperadament l'enfrontament entre els ciutadans i entre les comunitats; pareix com si enyorassin la guerra que els seus antecessors varen provocar el 1936. I si a Catalunya i a Espanya diuen unes mentides, aquí en diuen unes altres: a les Balears no hi ha problema lingüístic, segons Jaume/Jaime Matas (DdB, 19-02-06, p. 3). Que els catalanoparlants balears no puguem viure en català no és un problema, segons aquest senyor; que la nostra llengua no serveixi pràcticament per a res no és un problema; que ara pretenguin arraconar-la un poc més a l'ensenyança, amb l'excusa del trilingüisme, no és un problema... Bé, és clar que si el que vol dir és que els balears som sofrits i pacients, que no reaccionam quan ens trepitgen, que som incapaços d'exigir els nostres drets col·lectius, que hem perdut la nostra autoestima i el nostre orgull com a poble, que som uns simples vassalls a les ordes d'uns dirigents forans, que no ens importa gens la nostra cultura ni el nostre patrimoni... aleshores té raó.

A vegades, però, el menyspreu de la llengua catalana no ve dels de sempre, sinó dels autoconsiderats «progres». Aquesta setmana passada el Teatre del Mar oferia una obra anunciada en català: Versió original subtitulada, un muntatge del Teatre Lliure i de MOM Produccions. Sorpresa: l'obra és en castellà amb petites intervencions en català. Per què és així? Ah! Impossible saber-ho: ni l'argument (insignificant) ni la trama ni l'imaginari missatge que pretengui donar (no es veu per enlloc) justifica que l'obra sigui en castellà. Els personatges podrien ser tots perfectament catalanoparlants -s'entén que tot passa a Barcelona-, perquè aquesta circumstància no influeix per a res en el pobre desenvolupament de la comèdia (?), però la creadora, sense dubte adscrita a la progressia «interculturalista» de Barcelona, ha preferit introduir-hi dos personatges bascs que parlen en castellà amb les seves parelles catalanes, les quals, naturalment, també els parlen en castellà. Tot un exemple de conducta diglòssica, tot un exemple de tot el contrari del que s'ha de fer per a la integració dels forasters. Tot un exemple, en definitiva, de com, segons el mentiders del PP, el castellà està marginat a Catalunya. I un engany monumental per als qui hi anàrem pensant que anàvem a veure teatre bo i en català.