Ens omple d'orgull tenir un president que es mostra tan reivindicatiu respecte del poder central. Algú gosaria deixar-lo sol en les seves exigències al govern central, que vol elevar a llei estatutària? Una altra cosa és que arribàssim tots plegats a acords sobre la destinació final dels recursos pressupostaris que exigeix. Ja el coneixem, ja sabem por on naveguen les seves preferències: i és que la vida són quatre dies -«i jo en fa sis que no folle», deia un valencià. Passa que el president de la nostra comunitat, que bé s'esforça a imbuir-se d'estil institucional, que tant s'esmerça a oficiar el ceremonial de la política des d'una distància que el situï més enllà del bé i del mal, el president de la nostra comunitat, deia, no acaba d'assolir un posat convincent que contraresti una manca flagrant d'autoritat moral per proclamar les seves reivindicacions cantonalistes. Pel seu compte demana el que demana, i per altra banda es queixa perquè els altres demanen. Però, en fi, sobretot s'ha de recordar, precisament ara, quan du bidons de benzina a la foguera, s'ha de recordar que la primera legislatura amb Matas de president a la comunitat i Aznar al govern central, aquest petit país insular va patir un dels sotracs més forts per a la seva integració a Europa. Quan a Iberia líneas aéreas de España no hi passava res sense el vist i plau de la Moncloa, la filial de la companyia, Viva, deixà incomunicades les nostres illes en una operació que significà el retrocés més important des de la guerra civil en matèria de comunicacions aèries i/o marítimes entre illes i amb el continent. Que aquella operació era de càstig ho demostra el fet que bona part de les destinacions les ha recuperades la iniciativa privada. Sigui com sigui, Matas es va posar al front d'una creuada per restablir la normalitat, la qual cosa significava negociar amb les jerarquies del seu partit. Digau-ne fracàs, decepció o no-res. No va ser l'única qüestió en la qual els illencs fórem objecte de la vexació pressupostària per part del govern d'Aznar. En la legislatura següent, es va sotmetre aquestes illes a un règim de càstig sever per no haver donat la majoria absoluta al PP. És el cas que el cercle viciós un dia o l'altre s'ha de tallar, ni que sigui a cops de destral. Si ho fa Matas, albricias, però que no perdi la compostura interpretant el paper d'immaculada concepció. A més, no li escau: fins i tot nosaltres ho sabem veure.