L'Ordenança de Convivència que és vigent a Barcelona ciutat des de les zero hores del passat dimecres pot afrontar-se des de la comicitat o des de la reflexió, o des d'ambdues posicions, però cal tenir en compte que s'ha fet necessari acceptar que l'incivisme o les varietats creixents del vandalisme no són peculiaritats de cap ciutat. Així que posem-hi els ulls a sobre, i no només perquè Barcelona sigui la capital de Catalunya o perquè en aquest tema, com en molts altres des de l'urbanisme fins a les modes urbanes, més ciutats hi aniran al darrere (i en el millor dels casos, perquè l'alternativa és veure minvar uns drets ciutadans que s'han donat tant per evidents que alguns ja no els recorden).
L'objectiu declarat d'aquesta llei municipal (gens lleugera: consta d'exposició de motius, 3 títols amb 23 capítols, i disposicions transitòria, derogatòria i final, amb 58 pàgines) és «preservar l'espai públic», un lloc tan incòmode de delimitar com fàcil de definir: aquell que no és privat. Tampoc no cal ser tan ingenus d'oblidar que la confusió entre els àmbits privats i públics es trasllada necessàriament als espais físics, perquè com regular allò que, tot i ser públic, és emprat per ciutadans concrets i, així, privatitzat? El lloc que ocupo al carrer o que ocupa el meu cotxe no pot ser de ningú més, i aquesta evidència el privatitza. Però no és d'aquesta mena de disquisicions que s'ocupa la llei. Molt més planera, i fins i tot escatològica en alguns paràgrafs, l'ordenança és plena d'al·lusions més, aparentment, anecdòtiques, que prenen forma en la regulació -sovint prohibició- de pancartes i juguesques, de la mendicitat i de «l'oferiment i demanda de serveis sexuals (retribuïts)», de les necessitats fisiològiques (reduïdes, en aquest text, a «defecar, orinar i escopir»"), del consum de begudes alcohòliques, del comerç ambulant, dels hàbits d'acampar, rentar-se o rentar la roba als carrers o a les fonts, del deteriorament -voluntari-- del mobiliari urbà, i de les conductes que provoquen contaminació acústica, ço és, renou. L'Ordenança s'aplica a «totes les persones que són a la ciutat, sigui quin sigui el títol o les circumstàncies en què ho facin o la situació administrativa en què es trobin» (per tant, a tot déu), i proposa, a l'article 6.2, que «Ningú no pot, amb el seu comportament, menyscabar els drets de les altres persones, ni atemptar contra la seva dignitat o la seva llibertat d'acció. Hom s'abstindrà particularment de realitzar pràctiques abusives, arbitràries o discriminatòries, o que comportin violència física o coacció moral o psicològica o d'altra mena», en un d'aquests discursos que no poden ser objecte de broma, entre altres motius perquè tot i que sigui una ordenança municipal té l'ambició de tota una llei o fins i tot d'una constitució: no caldria afegir gaire més, si s'hagués de complir i d'exigir que es complís.
Tampoc no peca de vaguetat, aquesta peça legal, i en aspectes com el rebuig de les pintades arriba a un detallisme digne d'esment: l'ordenança prohibeix (art. 20.1) «realitzar tota mena de grafit, pintada, taca, gargot, escrit, inscripció o grafisme, amb qualsevol matèria (tinta, pintura, matèria orgànica, o similars) o bé ratllant la superfície, sobre qualsevol element de l'espai públic, així com a l'interior o l'exterior d'equipaments, infraestructures o elements d'un servei públic i instal·lacions en general, inclosos transports públics, equipaments, mobiliari urbà, arbres, jardins i vies públiques...», i exigeix d'evitar les «conductes de degradació visual» (degradants, per qui?, perquè mireu que hi ha objectes arquitectònics, publicitaris i instal·lacions comercials, per no incloure-hi la manera de vestir d'alguns humans, que podrien considerar-se, ben justificadament, com a degradants). En altres temes, s'endinsa en afers menys epidèrmics, diríem, i arribant-hi fins a detalls menys obligats però no per això manco criticables, com aquest encertat article 54 que prohibeix «la realització d'activitats i la prestació de serveis en l'espai públic, com ara el tarot, vidència, massatges o tatuatges»: deu ser la primera ocasió en què aquesta collonada -sempre enganyosa i sovint delictiva- del tarot apareix a un text legal, i hauríem de mirar que fos la darrera, no sigui que algú s'ho cregui.
El civisme pot ser un luxe, o una actitud natural, o un estat mental, o un record: de moment ha esdevingut una obligació legal, en aquesta llei que, com totes, serà incomplida (Qui compleix la llei? Els que ja la complien abans que existís). Només podem esperar que s'estengui l'exemple, arreu, i que se n'estengui l'àmbit a altres conductes incíviques que també afecten l'espai públic: l'urbanisme salvatge i/o il·legal, el malbaratament de recursos públics, les mentides dels nostres dirigents, el cinisme dels qui declaren treballar pel bé col·lectiu, la corrupció i que ens prenguin a tots per pixaners de carrer, per exemple.
