algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
25°

El totxo, eix central

Vivim com si eturisme fos l'eix de la sínia on com ases feim voltes i les cucales ens impedeixen veure la realitat. Vas a un bar, demanes un cafè i el sobrepreu que registra la factura només s'entén des de la realitat dels preus immobiliaris fora mare. O sigui que ja veis per on es perd el nostre equilibri pressupostari. Cada cafè, cada copa, cada croisant du implícit el lloguer desmesurat del local. No es pot pagar el preu que dicta el mercat sense repercutir-lo en cada consumició. El mateix es pot dir dels restaurants i de la majoria de comerços, molts dels quals només poden subsistir amb marges impossibles si no es pertany a cadenes o franquícies. Així es configura el nostre paisatge: engreixant una única classe social, la dels especuladors i accionistes de grans empreses. Ni els sous, ni la majoria de serveis necessaris per tenir portal obert, inclosos els imposts i taxes institucionals, s'han incrementat tant com per justificar que, en pocs anys, hem passat de ser un indret relativament barat a homologar els nostres preus amb els d'Europa (els preus, que els salaris, no). És en el preu del totxo que s'han de cercar respostes.

l l l
Però si els preus immobiliaris defineixen tota la nostra vida, les infraestructures defineixen el creixement immobiliari, com es veu aquesta legislatura. Perquè és l'actual govern, empès pels que temeren que l'anterior aconseguís limitar la seva cobdícia, el que deixa les illes preparades per a la seva conversió definitiva en àrees metropolitanes. La pressió dels preus immobiliaris de la capital allunyen els ciutadans cap als pobles limítrofes, a la vegada que aquest desplaçament incrementa els preus en els llocs de destí. Així, poc a poc, i amb l'excepció de la costa que té un escandall diferent, la distància a la ciutat, on majoritàriament es treballa, és la que defineix els preus amb els quals es podria establir unes línies imaginàries que, ajuntant els semblants, dibuixarien uns cercles concèntrics amb la ciutat al mig. Un altre exemple de com el totxo ens defineix i condiciona.

Perquè tot és construcció. I l'exemple el tenim amb les maniobres especulatives en què els clubs de futbo han de basar els seus ingressos. Un temps varen ser les travesses les que engreixaven l'espectacle. Després, els contractes televisius, i emerchendising que tant de cult a la imatge generava, varen incrementar ingressos fins a convertir el tràfec de futbolistes en notícia de les pàgines d'alta economia. Però no bastava. Les televisions no assoliren el benefici que tanta inversió prometia i ja no entren a l'esquer com afamegades. Idò ara els clubs trafiquen amb sentiments i coaccions als polítics amb la finalitat de requalificar valuosos terrenys, canviar l'ús a edificacions obsoletes i garantir ingressos astronòmics amb les sucoses comissions corresponents. Totxo, sempre el totxo. Ell, fins i tot, és al darrere de la caiguda del senyor Huguet a Sa Nostra, quan el sindicat li va fer front per la requalificació de Can Tàpera... Totxo.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.