Dimecres, 18.- A tots aquells que coneixen Botí d'estiu (2002) o El ventre de les marees (2005), no els ha de sorprendre la meva fascinació per l'obra que Tomeu l'amo exposa, ara mateix, al Museu d'Art Contemporani de sa Pobla, puix que, des de perspectives personals ben diferents, fins i tot allunyades o distants, en qualsevol cas recíprocament ignorades, hi ha coincidències conceptuals, àdhuc estètiques, tan evidents, que no poden passar inadvertides. A La penúltima platja i el llapis del temps, Tomeu l'amo ha bastit, a partir d'elements de reciclatge, objectes trobats a l'atzar, o manipulats, i fragments d'estris procedents d'usos més útils en la vida quotidiana, tot un univers, senzill i complex, fràgil i dens alhora, les obres del qual necessiten la complicitat de la mirada, puix que és a la mirada de l'espectador sensible, i arriscat, on les construccions revelen tots els secrets de la seva màgia. Un hom ha de voler veure-hi allò que hi ha d'essencial, en les formes tot just insinuades, copsar-ne l'autèntica naturalesa, deixar-se seduir per la intuïció, per la interpretació, més enllà de l'evidència, la representació o els prejudicis visuals. Així, dels materials procedents de l'arqueologia industrial, restes de naufragis, utensilis que les ones han abocat a la riba, fustes, suros i plàstics que els embats han dipositat a l'arena de les platges, arrels de canya i deixalles de tela metàl·lica, ferros i filferros rovellats, espines, fòssils i llaunes, en Tomeu l'amo n'ha fet un món d'imatges, d'éssers, de bèsties, escultures o poemes, tant se val, que suggereixen una existència paral·lela de la matèria que, un cop acomplerta la seva funció pràctica, domèstica, es llança: a tot allò inservible dóna un nou significat, o sigui: una nova vida, potser una doble vida, una segona existència, no gens supèrflua, per a la contemplació, pel gaudi de l'esperit, però també per a la interrogació sobre l'efímera dualitat de les coses inútils: en la seva inutilitat és on resideix, precisament, la provocació al sistema. Concep, al voltant de les peces, una literatura de neologismes, de paraules científiques mai no usades, de llenguatges originals, que complementa, o argumenta, en tot cas enforteix, la creació d'aquest cosmos plàstic, que ultrapassa la realitat per fer part de la imaginació, part de la ficció d'una civilització, situada fora del temps existent, que s'avança a les seves pròpies despulles, part d'una història la força de la qual resideix en els noms, en la procedència, en l'economia de recursos per abastar la bellesa mitjançant una riquesa expressiva de mínims, que evoca el retorn a la prehistòria de l'art, quan l'art no era encara objecte de comerç, ans una activitat lúdica, de les persones posseïdes, per enriquir i il·luminar la comunitat.
Divendres, 20.- Escainen els sabres dins les casernes. Les moles afilen el tall de les fulles corbes. El mestre armer unta els arsenals. La milícia greixa els mecanismes dels seus arguments. Per si de cas haguessin d'afirmar-se en la disciplina del combat, de l'ocupació militar. La democràcia no és, certament, un concepte castrense. Tanmateix, no ens hauria de sobtar, l'actitud rebel, insubordinada, d'alguns oficials nostàlgics: fundacions populars, ràdios eclesiàstiques, diaris colpistes, periodistes que practiquen el terrorisme, verbal i escrit, historiadors de consciència venal, intenten recuperar, reivindicar, santificar, la figura del general, la seva creuada feixista i nacionalcatòlica, el seu ideari, la seva doctrina política. Minimitzar els crims del dictador. Silenciar la repressió, la depuració, els assassinats, la gratuïtat de moltes execucions. Obviar els noms dels seus còmplices, dels col·laboracionistes en la neteja ideològica, dels seus hereus polítics. Es diu que els bisbats han rebut instruccions de restaurar els dossers brodats i les vares dels pal·lis que guarden a les golfes, per si de cas encara ressuscitàs. Igual fan alguns generals en els quarters: treure llustre a les condecoracions per a les desfilades de la victòria. El ministre del ram, pel que fa a la unitat indissoluble de la seva pàtria, tampoc no és de discurs subtil: ni respecta, ni tolera, la diversitat nacional de l'estat. S'atrinxera rere la Constitució, de la qual l'exèrcit, per no sé quin article inconstitucional, n'és garantia. És cert que pertany, tal vegada per atzar o per conveniència laboral, a un partit de veus desafinades. Com la seva. Com la d'Extremadura que, a més, brama. A l'oposició, una dreta insensata atia, des del nacionalisme espanyol, el foc de l'alçament nacional. Propietària d'un cinisme sense escrúpols que provoca nàusees, vol recuperar el poder usant els arguments que calguin. Són perversos, miserables, els seus portaveus. Els militars, si més no alguns militars, i aquesta és la causa de la seva temptació de salvadors de pàtries, no han assumit que, tenint la força de les armes, o sigui: la raó, només siguin funcionaris a les ordres del poder constitucional, dels ciutadans. I que el lloc dels sabres sigui dins les seves beines.
Lluís Maicas, escriptor.
