algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
23°

Els papers de Salamanca

Divendres vaig veure a TV3 una entrevista que feien al qui serà el màxim responsable de la Generalitat per a la gestió dels papers de Salamanca quan arribin a Catalunya.

El tema principal de la conversa fou l'ús que se'n farà de tota aquesta documentació. I em va sorprendre agradablement sentir que ja hi ha tota una sèrie de tasques previstes per tal de catalogar tota la informació i retornar tot el que es pugui als seus legítims propietaris o, en la majoria dels casos, als qui demostrin que en són els seus hereus legítims.

Molts de telespectadors varen trucar al programa per demanar si podrien recuperar documents dels seus parents represaliats o si hi hauria possibilitats de trobar-hi informacions sobre el que havia passat amb els seus padrins o altres familiars. La resposta de l'entrevistat, malauradament no em vaig fixar amb el nom, va ser que qualsevol persona que vulgui podrà consultar una base de dades que estarà elaborada possiblement ja el mes de setembre i que, en cas que s'hi trobi la informació desitjada i es pugui demostrar que en són els propietaris o els seus hereus, se'ls hi retornarà. Em va cridar l'atenció la cridada d'un immigrant andalús que demanava si seria possible aconseguir informació del que li havia passat al seu avi durant la repressió franquista. La resposta va ser que no, ja que els únics papers que es retornaran a Catalunya són els de les institucions catalanes o de les persones que tenien la seva residència legal dins el Principat en el moment de requisar-los la documentació.

Una vegada arribat aquí vaig comprendre la magnitud real d'aquesta devolució. Als arguments que s'han exposat fins ara, sobretot el referit al dret que tenen els qui foren espoliats que els hi tornin allò que és seu, se n'hi afegeix un altre, probablement molt més important: garantir la recuperació de la memòria històrica, de Catalunya, sí, però també la de moltes famílies que no saben ni ho han pogut saber mai, què se'n va fer dels seus padrins o, de què se'ls va acusar, o perquè se'ls va detenir, o quina informació confidencial en tenien d'ells.

Davant això em resulta encara més patètica la postura del Partit Popular en general i del batle de Salamanca en particular. Semblen com el famós ca de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar. Volen tots els papers allà a Salamanca, empaquetats dins capses polsoses, sense que ningú no els miri o, en tot cas, només un grup reduït d'historiadors, però sense que pugui estar a l'abast dels qui realment els hi correspon. I encara resulta més patètic que l'única esperança de recuperar els papers del seu padrí andalús d'un català d'avui hagi de ser a través de la Generalitat de Catalunya. La filosofia d'uns i altres se sembla tant com el dia i la nit, des del tancament i l'atresorament de documentació pel simple fet de passar gust d'exhibir una conquesta, a l'esperit obert, de compartició amb els qui de veres és seu. I per aquí rau la capacitat de Catalunya de crear sentiment nacional no només als oriünds, sinó a molts d'immigrants d'altres zones de l'Estat Espanyol o de qualsevol part del món. Catalunya els rep amb els braços oberts i els hi ofereix una manera de ser, una forma d'enfrontar-se als problemes i d'entendre la realitat profundament integradora que els permet accedir a tot un ventall de possibilitats que tenien barrades als seus països d'origen. Això explica que una de les defensores de l'estatut català al debat de presa de consideració fos Manuela de Madre, d'origen andalús, i que el primer ministre espanyol a usar el català a la Unió Europea hagi estat José Montilla, nascut a un poblet de Còrdova.

Jaume Lladó, professor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.