nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
26°

Fer parlar les pedres cartoixanes

Les pedres són les paraules escampades en les pàgines del diccionari del paisatge de Menorca. Ben lluny de fer pesant la plàstica i l'estètica insulars, les pedres li donen un aleteig paradoxal, una sublimació emotiva, tot i l'ascetisme impressionant que, tanmateix, li aporta aquesta mineralitat intensa i general, exactament cartoixana. No hi trobaríeu, enmig de l'abundància fabulosa de tota mena de pedres, major ni millor facúndia, ni tampoc més fertilitat, a vegades ubèrrima si cau en bones mans. Cap illa balear no se li compara pel que fa a la mineralitat. Menorca és una illa bastida de roques, i en la roca hi troba ossa i ànima.

Les pedres de Menorca, modernament, han tingut gairebé un únic artista capaç d'interpretar-les de debò. És el fotògraf Toni Vidal, des Castell, qui ha excel·lit, amb la seva càmera pulcra, a l'hora de saber-ne esquerdar la matèria inerta i treure'n a llum la poesia fonda que amaguen, com si de les arenes ardents d'un desert hom fes brollar aigua fresca. S'escau, en aquest sentit, recordar allò que va dir el mateix autor quan hagué publicat el seu llibre Roques de Menorca (2005): «La raó de començar a fotografiar roques fou que volia mostrar uns espais no contaminats per especulacions, modes ni pretensions de cap casta. Volia mostrar el món més auster i pobre, distant de la trivialitat i l'engany. Volia mostrar com una roca no acapara la llum del sol: la comparteix. Les roques tenen un equilibri, tenen una bellesa i una plenitud que és una font d'alegria per a qui es pren la molèstia de mirar-les. Ja per als més antics eren símbol d'unitat i fortalesa; per a nosaltres tenen una força difícilment dominable, la força i la vitalitat de la naturalesa en tota la plenitud i bellesa».

Idò bé: a aquest cosmos d'austeritats eixutes, essencialíssimes, que inspiren les pedres, li acaba de sortir un altre conreador tocat per les deesses de l'art. Em referesc al grup musical S'Albaida. La formació, abrandada en el camp de la música popular menorquina més genuïna, acaba de realitzar el seu tercer treball des que es fundà el 1998. És un disc, en efecte, dedicat a les pedres de Menorca. Li han posat per títoEl llenguatge de les pedres. No hi ha encara, però, una data exacta per veure'l en el mercat. De moment s'ha produït l'enregistrament del màster, mentre hom roman a l'espera de decidir la casa editora que haurà d'ocupar-se de la producció i la comercialització.

El treball consta d'onze cançons, i, és clar, les pedres seques, les pedres dures de Menorca, sòbries com a cartoixans orant, són l'argument central de tota la producció musical i literària, de principi a fi del disc. S'hi busca -i per tant, s'hi canta, en ell- la bellesa de la terra menorquina. Però la poesia pura i simple no deixa de combinar-se, també, amb la reivindicació: un fet perfectament congru amb la trajectòria del grup, que, ben enfora del folklore ensucrat i tòpic, propugna la identitat menorquina més pregona, més definitòria, començant per la personalitat lingüística i el perfil cultural propi amarat pels segles dels segles. En prova del compromís que travessa el dics, un tema fa referències al camí de Cavalls, l'actual símbol de la reivindicació popular per la fruïció lliure del territori. Les cançons que s'hi presenten són el resultat acurat d'una creació poètica jove i nova, i no el producte d'una recuperació de temes perduts del folklore tradicional, com sí havia passat en anteriors treballs de S'Albaida. Inclou poemes d'autors joves, com ara Sergi Cleofé, de Ciutadella, o Tomeu Truyol, de Ferreries. El rapsode Josep Tero, de Catalunya, hi fa, per devers la meitat del disc, la recitació del poema que Martí i Pol va compondre per a Menorca, anomenat Cap de Favàritx: un text que, en escoltar-lo, esborrona la pell del cor. També s'hi ha inclòs una composició del poeta maonès Gumersind Gomila (1906-1970), que visqué a la Catalunya Nord gairebé tota sa vida. També s'hi trobaran, en fi, tonades de la terra, cançonetes i romanços. Paga la pena de recordar-vos que S'Albaida l'integren sis artistes: Joan Villalonga com a veu i guitarró; Nicolau Espinosa, compositor i intèrpret de corda; Miquel Mariano, veu; Lino Vidal, flautes; Nicolau Sáiz, baix acústic; i Annabel Villalonga, guitarra. Circumstancialment, s'hi ha sumat, per enllestir el llenguatge de les pedres, el percussionista Yaron Marko, un israelià radicat a Eivissa que forma part del mític Uc. La caràtula, no debades, serà il·lustrada amb una fotografia d'una roca menorquina, cedida expressament per Toni Vidal. No podria haver-hi, tot plegat, una millor conjunció per fer parlar les pedres -cartoixanes- de Menorca.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.