Passat demà és el sant dia de la conversió de Sant Pau: sembrar alls que es cullen per Sant Joan amb propietats curatives de picades i signe de poda dels arbres. Ai! l'all, aquest aliment elemental de sobrevivència a la cultura mediterrània. Content que sense alls per als treballadors no hi hauria piràmides a Egipte. La poda és una acció innecessària sobre la natura, però un acte humà per canviar-la a voluntat perquè la vegetació sia més fructífera o més esponerosa. Tota una cultura del xerrac i les tisores que és a l'odre del dia a l'àmbit de tots els àmbits en la lluna minvant d'aquest gener novell que s'acaba. Poden a Madrid l'estatut, empelten d'apartament els hotels de vorera de mar o la presidència del Montepio per fer-se'n president i retiro, l'any que ve, el conseller. I els militars, aquests uniformats tant nostrats, fan gala d'històriques tisores podadores de la voluntat popular.
La misèria humana és incommesurable, sentenciava l'exconseller de Cultura Damià Pons. I no hi ha manera de podar-la, hi afegiria jo. L'aforisme venia a compte de Jiménez Losantos i la condició de deixeble predilecte d'aquest ventilador de pudors amb el diputat Labordeta en altres temps. Sense entendre la misèria humana dels anys trenta no es podria comprendre la repressió que es desfermà l'any trenta-sis per aquí. És fonamental acceptar amb el pensament allò real i contradictori i que sovint no és voldria tal com és i que no admet la poda. L'aforisme, aquest pensament podat i concentrat que ha de fer brostar amb més força les idees té un museu mínim i original a Consell. L'aforisme no és un eslògan de batalla, una càpsula que concentra tot el poder màgic del combat, ni una màxima incentiva i publicitària plena d'irracionalitat. L'apologia de l'irracionalisme és doctrinal i apel·la a la fe. L'aforisme és tot el contrari: una mínima i elemental idea de comprensió del que passa ara i sempre, des de l'estupidesa i la ironia de la racionalitat. L'ideòleg Angel Ganivet, per exemple, hauria dit que «a un poble que ha conquerit el món no se li pot fer predre el temps mirant per un microscopi», que era justament el que estava fent Ramon y Cajal pel temps en què Ganivet deia aquestes bajanades. I ara, en aquest temps de presses i d'autos de fe, als noticiaris no es reflecteix tampoc el treball quotidià de tants de Ramon y Cajals que modestament hi ha a Espanya. Primen els cuiners de fums i els cagadors de llosques sobre els que mengen i defequen amb naturalitat.
Arribaran, però, hores més càlides. I l'empelt substituirà la poda, que també és una altra manipulació de la natura per fer brostar una nova espècie sobre vella sava. És de coneixement popular que l'olivera sense poda tornaria al seu originari estat natural d'ullastre. I hi ha oliveres mil·lenàries, procedents dels temps que els àrabs dominaven l'illa, i un, entre d'altres motius, de la conquesta catalana de Mallorca. Podar i empeltar és un art però pot provocar la mort de l'arbre si no es fa amb seny. Cap andalús, per molt ranci que sia, reclama que el castellà canviï de nom, com fa la senyora Pilar Ferrer demanant que el català es digui mallorquí. No és digne, evidentment, del museu d'aforismes de Consell, sinó del museu dels horrors irracionals que embruten, per mala sort, els papers cada dia.
l l l
I bé Recomanable per al museu: els dietaris de Guillem Simó titulats «en aquesta part del món». No fa combatre. Fa brostar pensaments. Una bona poda.
