cielo claro
  • Màx: 22.41°
  • Mín: 13.08°
22°

La memòria, ara més que mai, tornarà fum ...

Els primers dies d'aplicació de la famosa i polèmica Llei Antitabac, per als que som fumadors i volem continuar gaudint d'aquest vici, brut i passat de moda, varen ésser un vertader calvari. Però, com en totes les coses, sempre hi ha el costat bo. Jo m'he tornat a sentir jove quan m'he vist obligada a recórrer als hàbits de la clandestinitat. Quan a la feina ja no puc més i m'estic fumant el bolígraf, torn a tenir quinze anys, quan m'amag a l'excusat i venga foc i fum. Abans ruixava colònia Heno de Pravia amb una botella de plàstic, perquè ma mare no notàs la meva transgressió i ara empr un esprai antitabac de darrera generació per allunyar qualsevol sospita per part del meu cap, que ensuma com un ca perdiguer, cerca que cerca el més petit rastre del fum maleït.

Quan pens amb el tabac i les prohibicions no puc deixar de recordar una dona que tenia una parada fixa de venda de cigarretes de contraban al Passeig del Born. Duia dues o tres faldes, una damunt l'altra, que li donaven aspecte d'una taula-camilla, estibades de cartons de tabac subjectats amb elàstics i que treia amb una rapidesa envejable. Era una dona morena i que feia molta de planta. Anava molt maquillada i amb els morros pintats de vermell rabiós, no era la seva intenció, malgrat el seu ofici clandestí, passar desapercebuda. Duia roba florejada d'allò més cridanera. Seia a una cadira de fusta tan a l'estiu com a l'hivern, sempre hi era, tant si plovia com si feia sol. Tenia els seus propis distribuïdors, «camells» en dirien ara. El principal era en Titoi, un exboxejador que, després que ella li donàs el cartró, repartia les capses entre els neteja-sabates del Born per a la revenda. Un coix que duia una bota de més d'un pam d'alçada i un altre anomenat en Giró.

Un altre punt de distribució de tabac de contraban era Ca s'Eivissenca, a un carreró a prop del desaparegut cine Actualidades. El cau estava a un primer pis i aquella estreta escala era una processó d'homes que pujaven i davallaven. Tot Palma ho sabia, però la policia feia els ulls grossos, ves a sebre perquè, bé, supòs que ho podem imaginar sense entrar en més detalls.

Les nostres primeres cigarretes les compràrem als «piperos», que les venien a dos reals la peça; les amagàvem entre paperines de xufles, nespres i etzaroles.

Si a les obres de teatre o al cine els actors ja no poden fumar, sense un permís especial del govern i sempre degut a necessitats imperatives del guió, com ha passat ara, pus mai més podrem tornar a gaudir d'un fumador de puros com en Groucho Marx o del «glamour» d'una Gilda actual fent ballar de capoll els homes a cops de broquet. Ni cap Sara Montiel esperarà mai més l'home de la seva vida amb una cigarreta a la boca, consumint sa vida, i tampoc tornarem a tenir un Humprey Bogart que, enmig de bavarades, de fum exclami: Torna a tocar-la Sam!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.