La gent del país no acaba de saber com funciona la relació institucional amb els illencs (o els seus descendents) emigrats, mitjançant les cases de Balears repartides per distints punts del que fou el mapa de l'emigració, sobretot de cap a Llatinoamèrica. Ara, una cosa sí que més o menys tothom creu, i és que aquesta dedicació institucional té relació amb la captació de vots, tan legítima, en principi, i tan tenebrosa, en la pràctica. No sabem si la política institucional va massa més enllà, en aquest terreny. Una resposta negativa significaria una pèrdua d'això que ara en diuen oportunitats, ja que els illencs de l'emigració sens dubte poden obrir portes en els seus països d'acollida per a facilitar tots els afers que la nostra cultura i l'economia illenca puguin promoure. Si s'estrenyien més els llaços amb els qui duen llinatges illencs per Llatinoamèrica, sens dubte un dels indrets amb els quals podríem col·laborar amb més eficàcia seria, crec, Puerto Rico, on, sense arribar a mesclar-nos amb els assumptes que són de la seva escassa sobirania, podríem trobar interlocutors i posar en comú algunes experiències sobre la defensa de la llengua. Els catalanoparlants d'aquí per ventura podríem ajudar els defensors de l'espanyol a Puerto Rico, i viceversa. L'espanyol en aquella illa viu amenaçat les vint-i-quatre hores del dia i 365 dies l'any per l'enemic de fora i l'enemic de dins, que pretenen abandonar-lo a la deriva, perquè els taurons l'incorporin al seu sistema digestiu. Els textos -dels que servidor conec- més lúcids i compromesos amb l'espanyol a Puerto Rico són obra de René Marquès, fill d'emigrant mallorquí, que en el seu llibre d'assaigs El puertorriqueño dóciparla de pedagogia i política entorn de la llengua, en uns termes de claredat aclaparadora. Llegint-lo, és inevitable establir paral·lelismes i acabar desitjant a l'espanyol a Puerto Rico el mateix que al català a la nostra àrea lingüista. Els perills als quals viuen sotmeses les dues llengües a les dues illes s'assemblen molt, tant que ens envaeix un sord neguit quan René Marquès conclou que tot, començant per la voluntat, explícita o no, de la gran potència, tot contribueix a crear els corrents precisos per a la suplantació de la llengua pròpia per la de la potència dominant. Partidari d'un bon aprenentatge de l'anglès a l'escola, René Marquès sap, no obstant, que «atacar l'idioma d'un poble és atacar la mateixa arrel de la seva personalitat (...), la mateixa essència del seu ésser. Pas primordial per a la destrucció d'una cultura, de l'anihilació espiritual d'un poble, és l'empobriment i, si és possible, la destrucció del seu idioma vernacle». Això ho saben bé a Washington, que reiteradament amonesten els portorriquenys per la insuficiència dels avanços de l'anglès en tots els terreny de la vida de l'Estat lliure associat. Us sona de res?