Dimarts, 27.- Una associació, que vetlla per la protecció dels animals del regne animal, ha adreçat al President d'aquesta Comunitat una petició prou assenyada que, a més, tot ignorant l'abast i el contingut dels articles i decrets als quals fa referència, sembla que s'ajusta a les lleis i a les exigències comunitàries en matèries que afecten el benestar de les bèsties, especialment les de companyia, aquelles que poden ser transformades en viandes i aliments de consum humà, trànsit, el de carn viva a carn morta en canal, abans del qual cal que gaudeixin d'una confortable qualitat de vida i d'una no menys acceptable qualitat d'agonia i mort. Dita protectora exigeix, de l'Honorable, una ordenança, d'obligat i general compliment, per tal que tots aquells particulars que encara fan matances a casa seva, una primitiva tradició, festiva i culinària, en vies de desaparèixer del costumari mallorquí, estaborneixin el porc, la porcastra, i, per extensió, la camada de porcelles que han de guarnir les taules de Nadal, per tal que, sota els efectes de la pèrdua temporal dels sentits, no s'adonin del malastre que s'ha d'esdevenir, ni sofreixin debades abans que el matador els acori sobre la banqueta sacrificial i l'esma s'escapoleixi del cos a través del doll de sang, substància destinada a la pasta de botifarró. A mi me pareix respectable qualsevol inclinació, treball o dèria, no governamental, tant i més si té el noble objectiu d'evitar patiment inútil o gratuït, ni que sigui als animals, salvatges o domèstics. Ara bé, també crec que cal establir prioritats ètiques, àdhuc morals, a l'hora d'esmerçar les energies, de vessar la misericòrdia, i, atesa la situació general d'un món, proper o llunyà, deixat de la mà de Déu, la prioritat hauria de ser l'ésser humà. No hi ha, en aquesta prioritat, o preocupació, connotacions doctrinàries o religioses, sinó humanes, solidàries, que en cap cas no exclouen altres raons igualment generoses. Abans que els porcs, els cans, els cavalls o els moixos, hi ha l'home. Mentre les bosses de pobresa, de misèria, d'ignorància, de marginació, condemnin les persones a viure, i a morir, en pitjors condicions que els animals, la prioritat és l'home. Mentre hi hagi víctimes, tant de la violència, en qualsevol de les seves vessants criminals, com de la tortura, la guerra, la fam, la malaltia o la injustícia, la prioritat és l'home. En la meva escala de valors, des de la qual condemno, sense atenuants per alcoholisme o estupidesa, tots els individus menyspreables, inclements, cruels o incivilitzats, que maltracten els animals, ja sigui per divertir-se, sota l'excusa d'unes festes o tradicions absurdes i vergonyoses que s'haurien d'abolir, ja sigui per una mancança de sentiments envers els éssers més dèbils, menys intel·ligents, la prioritat és l'home, la dignitat de l'home, la vida de l'home. Quan algú plany la dissort o sent més intensament el dolor d'un animal que el d'un infant, o el d'una dona, o el de qualsevol ésser humà, cal que revisi la seva pròpia escala de valors i vetlli, amb tota la seva vehemència, per la protecció de les persones.

Dijous, 29.- En plena disputa per dirimir on es troba el centre territorial, l'epicentre geogràfic, que no polític o sociològic, ambdós de fàcil ubicació, d'aquesta l'illa, punt zenital que reclamen els pobles de Lloret, Sineu, Costitx i Sencelles, totes quatre poblacions amb arguments científics favorables i, sobretot, amb arguments emocionals irrefutables, des del cor, sentimental o publicitari, de Mallorca, privilegi territorial que no té la base en cap dels principis atribuïbles a la ciència, puix que no es fonamenta en càlculs o mesures topogràfiques, ans en voluntats no amidables, des d'aquest indret que els mapes assenyalen amb el topònim d'Inca, ciutat que té a l'escut les quatre barres catalanes i un ca llebrer que, incomprensiblement, corre vers el ponent, en comptes d'allunyar-se'n, m'he d'adreçar, aquests últims dies de l'any, als lectors d'aquest quadern, amb els quals he compartit, i seguiré compartint, algunes etapes del viatge. Els he d'agrair, a tots ells, la seva paciència, la seva generositat, molt sovint les seves paraules d'ànim en moments d'abatiment, de defallença. Aquestes línies només tenen sentit, atenyen tot el seu significat, si són, des de la coincidència o el desacord, compartides. Una escriptura sense lectors és estèril, no fructifica. A tots vosaltres, doncs, gràcies de tot cor. Vull, a més, fer-vos arribar el desig, intens i sincer, que l'any que encetam ens faci més savis, més rics, més lliures i que ens enforteixi com a país, com a poble i com a persones. Finalment, no fracassen aquells que no abasten els seus somnis, sinó aquells que no somien.

Lluís Maicas, escriptor